dilluns, 15 d’abril del 2013

Arribada per fi (ara que s'acaba...)

Ras i curt. La primavera ha arribat a Edinburgh!!
 
No recordo que l'hivern de l'any passat a Suècia es fes tan llarg. Aqui la setmana passada encara nevava, l'habitació baixava als 8ºC a la nit i vestia exactament igual que al pic de l'hivern (gorro i guants inclosos)...
Però aquest cap de setmana, així de cop, el termòmetre s'ha enfilat per sobre dels 10ºC per primera vegada i ha reaparegut aquella sensació, ja oblidada, de l'escalf del sol a la pell. Ara bé, el sol ha durat el que dura un didal de whisky escocès, i és que ja ens havien avisat els amics escots, "a la que comenci a fer calor... no pararà de ploure..." Que n'estaven de certs...

I la primavera arriba a Edinburgh, i jo en marxo... La tornada s'ha precipitat un xic per la recerca de beques per a continuar amb l'aventura del foc, i l'estada Edimburguesa s'acaba un xic abans i tot del previst, (almenys per uns mesos ;).

Pero ara que hi penso... no he fet absolutament cap comentar-hi del que estic fent aquí!!! Així que us deixo en exclusiva un parell d'imatges (la primera un bosc, la segona un foc ;) ) i en parlem un altre dia!
Ens veiem per Sant Jordi? (això sí que em fa il·lusió!)




dijous, 4 d’abril del 2013

Brave Scots

Que els Scots eren un aventurers ja ho sabíem, el que no havia fet fins ara, era experimentar-ho en primera persona.

Diumenge, -5º, 7.30h del matí, 9 estudiants amb cares de son, una furgoneta de la uni, remolc ple de kayaks. Bicicleta al maleter per remuntar el riu. Carretera i manta.
Quan em desperto al cap d'un parell d'hores només veig neu. Deixem el cotxe i ens preparem.. si si no fan broma, hem vingut fins aqui per a posar-nos a l'aigua. Entrem als kayaks, i comencem a fer cap riu avall... no ens sentim les mans i amb prou feines podem agafar el rem...
Augmenta el corrent... veig un remolí, em diuen que hi entri (són, de fet, els llocs del riu que s'aprofiten per a poder parar!), recordo les instruccions per fer un "break in"... però no... no puc controlar el kayak i bolca...
uuuffffff, no puc respirar però de fet és igual perquè l'aigua congelada m'ha tallat la respiració, intento pensar un xic però les idees no flueixen;
 "intento l'esquimotatge?, ahir a la piscina em va sortir algun cop... si però l'aigua era calenta i no es movia, i hi havia gent a la vora...i saps que si no et surt.. llavors si que et poses nerviós...no, passo.. a nedar" ...
... així que busco amb els ulls tancats la cinta alliberadora, i com si fos la sivella d'un paracaigudes (ho intueixo, de fet, perquè no l'he hagut d'estirar mai!) tiro amb totes les meves forces... l'aigua entra al kayak, m'acaba de mullar el que restava sec i surto disparat cap a la superfície... ai mare.. però això encara no s'ha acabat... el corrent m'arrossega riu avall i em concentro a mantenir-me lluny de les roques... fins que em llencen una corda i puc sortir de l'aigua...




Recordo que a partir d'aquest moment començà un mal de cap que tardà tres dies a desaparèixer (que encara nedés un segon cop no deuria ajudar gaire...)

Malgrat tot, una bona sortida... amb final de xocolata calenta al costat d'una llar de foc, parlant d'els plans que tenen aquest estiu, per anar a Uganda i Pakistán a fer exploracions amb kayak... em trec al barret al joves* escocesos aventurers


 el grup reunit
 uff quina mala cara


sort que els "rescatadors" de la sortida controlaven molt!

* A part del Denis (ex compay de classe) als altres, els treia uns quants anys ja...

dimecres, 20 de març del 2013

Muere lentamente

He descobert, penjat (traduït) a la sala comuna de doctorands, un poema de Pablo Neruda, no pot ser més cert ni indicat.

Muere lentamente
Muere lentamente quien no viaja,
quien no lee, quien no escucha música,
quien no halla encanto en si mismo.

Muere lentamente quien destruye su amor propio,
quien no se deja ayudar.

Muere lentamente quien se transforma en esclavo del habito,
repitiendo todos los días
los mismos senderos,

quien no cambia de rutina,
no se arriesga a vestir un nuevo color
o no conversa con desconocidos.

Muere lentamente quien evita una pasión
Y su remolino de emociones,
Aquellas que rescatan el brillo en los ojos
y los corazones decaidos.

Muere lentamente quien no cambia de vida cuando está insatisfecho con su trabajo o su amor,
Quien no arriesga lo seguro por lo incierto
para ir detrás de un sueño,
quien no se permite al menos una vez en la vida huir de los consejos sensatos…
¡Vive hoy! - ¡Haz hoy!
¡Ariesga hoy!
¡No te dejes morir lentamente!
¡No te olvides de ser feliz!

dijous, 7 de febrer del 2013

Meravelles lluny i a prop

Ara que Edinburgh ja és territori conegut, era el moment d'ampliar l'exploració.
Així doncs, aprofitant una visita de la Maria, vam prendre carretera i manta cap als territoris del nord, on les muntanyes i el mar es barregen amb llacs i monstres llegendaris.
El primer repte però fou el del cotxe. Ja ho sé que fa un any ja ho havia provat, però aquest cop el cotxe llogat, a més de tenir-ho quasi tot invertit, era un d'aquests enginys totalment electrònic!... sort que el de la casa de lloguer no em va veure com pujava al cantó equivocat i com em vaig passar 5 minuts per descobrir com treure el fre de mà (no era trivial... havies de prémer un botó i el pedal de fre alhora... potser podria haver donat una pista...). Amb les distàncies mal preses, la lateralitat confosa i un cotxe extremadament sofisticat per la meva experiència (jo sóc generació Seat Panda) vam posar rumb al nord.
I aquí faré una recomanació personal... no aneu a veure el llac Ness. De veritat, el monstre és extremadament tímid, i sense monstre.. el llac podria ser el de Banyoles (bé, potser un xic més bonic, però 4 hores de viatge són potser un xic massa).
Però si no aneu al llac Ness, arribeu-vos a Glenco. És com un Chamonix a la escocesa (no hi ha ni 4000 ni glaceres enlloc) però es pot respirar l'ambient excursionista, i malgrat tot sigui ben baix (1000m) les caminades són boniques i s'hi pot trobar fins i tot una bona quantitat de cascades per picar gel a l'hivern!


Pap of Genco, bonic mirador a 2500km de casa
I després d'aquestes descobertes escoceses i 3 dies per redescobrir que ben aprop de casa també hi tenim un meravelles amagades que són fantàstiques... retorna el treball 100%. Que si alguna cosa té de bon el mal temps... és que et sap menys greu passar-te el dia a la biblioteca (que almenys s'hi està calentet).

Us espero quan faci bon temps amb un whisky reserva que ja descansa a l'estanteria de l'habitació.
La roca encavalcada. Una meravella amagada a mitja hora de casa.

dissabte, 19 de gener del 2013

Edinburgh, again!

Tornem a reprendre el bloc, i espero que amb més èxit que la última vegada (que no em vaig dignar ni a donar les sol·lucions del concurs!)

Amb un espant d'última hora, i amb alguns moments de déjà vu, vaig prendre el mateix avió de ryanair, a la mateixa hora, i igualment coix (però menys que la última vegada) cap a Edinburgh!
I quan revisites una ciutat que ja t'has fet teva les sensacions són més dolces. Ja no tot és nou, simplement està guardat al subconscient, i amb els passos vas refent també els camins de la memòria; diria que cap aquí hi havia un bar xulo, aquí s'hi ha d'anar a buscar el bitllet de bus, o aquí hi podia trobar una bona ampolla de whisky... i mica en mica vas recuperant aquella sensació de ser part d'una ciutat i no simplement un visitant més...

I tot just ahir, va començar nevar. Estava concentrat a la biblioteca, ja era fosc des de feia estona, i quan vaig aixecar la vista semblava que n'haguéssim teletransportat. Tot estava cobert per més de 5 dits de neus i la tempesta continuava. El camí cap a casa, fou impressionant. Tots els carrers amb neu verge i solitaris... un genial regal d'arribada.





Però aquí també hi fa molt fred i al pis només escalfem la cuina (economia de subsistència estudiantil). Això vol dir que aquest matí a l'habitació estàvem a 12ºC, que mai són una ajuda per sortir de l'empara dels llençols... però els remeis de la vella escola sempre funcionen, així que dormo abraçat a la....
a l'ampolla d'aigua calenta que em va regalar la mare abans de marxar! És simplement genial!