dimecres, 29 de juny de 2016

De la Pica al Mar. Crònica i les dades! (encara hi ha repte pendent!)


Aprofitant l'efemèride del CÆLAMAR i que en el seu dia, per cansament, final de curs o el que fos, no vam publicar-ne la crònica, la pengem tot seguit, amb tracks, logística, tempos previstos i reals inclosos. Val a dir, que, filant prim, el repte resta encara pendent. Així que valgui el post per fer una crida a mode Shackleton(per l'any que ve):


"Es busquen intrèpids eixelebrats, amb ganes de suar fort, passar fred i calor i prosseguir més enllà de les pròpies forces per enllaçar el cim de la Pica d'Estats i el Mediterrani, en un dia, de sol a sol i sense motor. L'èxit no està per res assegurat, i la glòria serà tan gran i tan petita com aquest país que tenim!"



L'inici
La idea sorgí entre en Blasco,  l'Ari i en Lluís Llach, que si fer un tres mil i cotxe i sopar al mar, que si del Canigó a capbussar-se al mediterrani al mateix dia, que si de la Pica al mar que si Cælamar de sol a sol, país petit.

La recerca bibliogràfica dóna negatiu, no en trobem precedents que ens donin pistes de com fer-ho ni per on. I aquí comença la divertida tasca d'optimització territorial. Baixar per Àneu impossible, (a no ser que passem rumb a Tarragona..). Però per on llavors? La feréstega vall de Riu Fred sortint a Andorra sembla la solució. I després, collada per toses o La Molina? seguim el carrilet o fem cap a Banyoles?

No hi ha altra que provar alguns trams, per medir temps i forces. Però com més provem més gran ens sembla el repte.
Però s'acosta el solstici i el màxim de 16h de llum. O ara o fins l'any que ve. Així que som-hi!!! Reformulant el repte amb un Calamar de peluix (que sigui ell qui almenys arribi al mediterrani sense tocar un motor) per tal de que no faci tan de respecte, que en fa, ultimem equips, material i logística.

El camí està decidit. Del bivac a la Pica, partirem lleugers fins a Ordino (16km, -2000, +1000). Part de l'equip, l'Eloi, en Miguel i la Mari, ens baixarà les coses cap a Àneu. Amb la Mari ens retrobarem a La Seu, per fer d'assistència i avituallament. Al coll d'Ordino ens espera el Martí amb les bicicletes (de carretera, és clar) i el Parera, la primera llebre (absolutament necessària) del nostre camí. D'aquí només queden 235km, +2432m, -4900m fins a capbussar-nos a l'Escala. Fàcil, NO?
Total: +3432m -6900m, 16+235km. I tenim 16h de llum!






El Dia D-1.
Pugem a la pica quan tothom en baixa. Estem sols. Fem les fotos al cim, i preparem el bivac (al peu del Mont Calm) tot veient una de les postes de sol més maca dels Pirineus!







Dia D. 28 de Juny del 2016
Fa fred, però no costa sortir del sac. Ja hi ha llum i no hi ha temps per perdre. Amb l'esmorzar ve el primer imprevist, la neu s'ha regelat tota, està dura com una pedra i no portem crampons per tots!!!(massa voler estalviar pes...). Els 3 que baixem cap a Riufred en els emportem tots, i deixem uns per a compartir. Baixem les dretes pendents gelades i caminem ràpid per la vertical vall del Riufred.
Arribem a Saucem, canviem botes per vambes, i ens mantelitzem per fer els 1000m de desnivell fins el Port de Rat.

Arribem una hora més tard que el previst a Arcalís (comencem bé). Però posar-se el mallot, els ànims del Martí, i començar a xupar la roda del Parera, ajuda a llançar-se 1800m avall fins a La Seu!


A La Seu ens havíem de trobar amb els dos cotxes d'assitència, el Martí que ha baixat d'Arcalís i la Mari, que ve d'Àreu i porta tota la compra d'avituallament. Però de la Mari ni rastre. Ni covertura ni cap missatge. Son les 12.30h (hem recuperat 30min!) però sortint a les 6am de la Pica, ja hauría de ser almenys en zona poblada. Decideixo parar per esclarir què ha passat. Segueixen en Parera i el Manel, pel falso llano, fins a Prat i Sansor. Jo truco a bombers, per si hi ha algun servei a la zona d'Areu (sigui dels companys o perquè han trobat algun marrón, però res). Al cap d'una hora, establim contacte amb la Mari. No podíen baixar pel coll de Sotllo. Han hagut de fer relleus amb la gent que pujava per passar-se l'únic grampó disponible! Ja ve cap aquí però no ens trobarem fins passades les 16h.

I ara ja apreta la onada de calor (avís activat del Meteo.cat per no fer grans esforços a les hores principals del dia ;). Són les 14h de la tarda i ens disposem a atacar la Collada de Toses. Pugem per Toses (més desnivell i rampes però menys cotxes). La closca en bull, no podem veure l'aigua del bidó perquè crema la llengua i no hi ha manera de trobar una font. Comencem a justejar però just a 1km del coll passa la Pampa amb  la Mari, energies i avituallament. Apretem fins al coll i ens cruspim un plat gegant de macarrons. Ja són les 16.30h i ens prendrem més d'una hora per dinar. Encara ens queda mooolt per fer!

A la baixada de la collada trobem a faltar en Lluís. Entrenant per fer-nos de llebre des d'aquest punt el van atropellar, per sort no és molt greu però no ha pogut venir, i les seves cames i aerodinàmica haurien estat altament agraïdes! T'esperem a la propera!
Arribem a Sant Joan de les Abadesses i ja són quasi les 19h. El Yago i l'Edu s'afegeixen a la festa. (Energies noves!). Cal fer l'últim coll important, el de Santigosa. La Haru ens fa uns massatges revitalitzadors. Ara ja som una bona colla pedalant. I això anima. El Manel diu que segueix (de moment és l'únic que no ha fet cap relleu) així que ens disposem a tallar-li tot el vent que calgui!


Santigosa és bufar i fer ampolles, l'empalmem amb el coll de Santa Pau que ens obre les portes a un dels racons més preciosos de la garrotxa. És l'hora del vespre, i perdre's per Mieres i el Merdà és tot un regal que fa oblidar-se del cansament i de les més de 12h d'activitat que portem.


I arribem a Banyoles i cau el sol. Queden 41km. Debatem un moment però no hi ha dubte. Enxufem frontals, ens enganxem les rodes i amb en Manel ens llancem cap al Mediterrani. Ara ja no ens atura res. 

Destrossem la previsió, i amb mitjana de 30km per hora ens plantem a l'Escala en 1h.30. Realment el cap és el múscul més poderós del cos i amb diferència!
Arribem a l'Escala a les 11.30h. Ens ha faltat 1h per la posta del sol, però estem tan feliços com destrossats. En Manel, una bèstia menor d'edat, ho ha fet tot sencer! Era possible!
Ho celebrem amb remullada de tot l'equip que ha aguantat pacientment fins al final.



Ha estat un petit gran repte fet realitat! Gràcies a tots els que hi heu donat suport, des de els que pensàveu que era una eixelebraria absoluta, als que fins i tot creieu que podria ser possible!

Equip i suport (indispensable): Mario Miguel, Eloi, Martí, Oriol Parera, Haru, Edu, Yago, Mari, Oriol Artigas. Manel i Oriol Rios.


Les dades: 

El track de la part a peu: 
Track part Bici: 

Els tempos de pas esperats i reals (clica per accedir al full de càlcul)


Annex: Compte tuiter!

          


dilluns, 20 de juny de 2016

Alto Maipo, o l'andinisme a Xile

La invitació era tan senzilla com sorprenent. Un professor emèrit d'enginyeria (ja us n'he dit l'edat) de la Pontifícia Universitat Católica de Chile (si, aquí treballo) em convida 3 dies a acompanyar-lo a fer split-board! (això de pujar amb dos esquis, enganxar-los a dalt, i transformar-los en una taula d'snow!)

Primer, cal que us digui que això de l'esquí de muntanya aquí a Xile és tan conegut, com la massa crítica de Chandrasekhar. Així que trobar algú que faci split-board (i comenci a fer-ne a 63 anys) és tot una proesa.

L'altre cosa que cal que us expliqui, és qui fa esquí i va a la muntanya aquí. Us ho explicaré presentant-vos els companys de refugi. Un metge ginecòleg, cap de qualitat de la clínica Alemanya, un empresari enginyer (aquí els enginyers són una classe superior al la resta de mortals), el cognom del qual dóna el nom a l'empresa més coneguda d'enginyeria de Xile, i un candenc que viu a Temuco cultivant llavors híbrides i transgèniques (nota: a Xile està prohibida l'agricultura transgènica alimentària, però no la de produir llavors. Es veu que va ser-ne el primer productor mundial!). (També us els podria haver presentat amb la marca i el model dels cotxes, què cotxes, cotxassos, amb els que venien, però això, potser, hauria estat ser massa materialista i reduccionista).

En tot cas, si. Aquí anar a la muntanya és un luxe de classe alta, diguem-ne que els hippies que hem començat a fer muntanya amb esquís de les escombraries (de suissa, si, però escombraries) no corresponem del tot.
Tot això, amanit en  l'únic refugi pròpiament parlant de la zona, del Club Alemany Andí, promet a festa!



I certament ha estat un festival de coneixença i d'interessants xerrades (i punts de vista) sobre societat i muntanya, a l'esguard d'aquells primer alemanys que exploraven la zona incògnita de l'alt cajón de Maipo aprincipis del sXX, amb material, de l'època si, però força més pepino que el que he vist als inicis del pirineisme!





El més dur, ha estat tornar a la capital. Els diumenges de retorn de la muntanya sempre són durs, però avui, ho ha sigut de forma extra. Hi havia emergència ambiental a la capital. Superàvem per 10 vegades el límit de partícules MP2.5 (259µg/m3,el límit és 25µg/m3). La visió del sol recordava als pitjors dies de l'incendi de Sant Llorenç,  més semblant a una de les llunes de Tatooin que una altra cosa. Sincerament costava respirar la gent estossegava tota l'estona! Esperem que plogui aviat, i netegi l'ambient, si no, ja hem descobert un bon refugi (valgui la redundància! ;) per escapar-nos-hi.


Descobrint la neu Andina

És cert que vaig venir a Xile carregat amb tot el material d'alpinisme, però sincerament no pensava treure-li tan suc tan ràpidament!
Si el cap de 3 dies de ser aquí ja vam sortir a descobrir la Cordillera, al cap d'una setmana i mitja hem fet la primera sortida amb esquís, neu i cims de 4000m.

Cert és però, que el paquet de neu que ha donat el tret de sortida a les estacions d'esquí ha estat al·lucinant. Temporalment arriba com les nevades del pont de la puríssima. En aquest cas però, amb gruixos de 1.5-3m i no exagero (aquest cop ;).




La idea és fer La Parva (4029m) sortint des del poble que té el mateix nom a 2700m. L'estació d'esquí encara no està oberta (perquè no es pot entrar al poble de la neu que hi ha). Però ens equivoquem i anem a parar al poble del costat (El Colorado) amb l'única estació oberta de tot Xile. Ja és mala sort! 

Intentem desfer el camí, (carretera absolutament gelada i amb infinites corbes) però, malgrat en nostre Suzuki Samurai, (avantpassat del Jimny) ens atravessem al primer revolt i sort de la ràpida marxa endarrere de la pick up que puja, o ens hi hauríem encastat com uns mosquits. Així que toca sortir de l'estació del costat, i  obrint trinxera amb el paquetot que hi ha, ens quedem a 400m del cim, però no patiu que hi tornarem!
La baixada, amb neu fins els genolls és espectacular. Els meus petits, lleugers i estrets esquís s'enfonsen com si intentés anar per l'aigua.  Reconeixo que els snows fan més feina (i deixen un forat a la neu, que si no el veus a temps, t'hi capbusses de cap!

Genial 2a esquiada!