Retorn

Dia llarg. Començant a les 6, per entrar a les 7.30 a fer el darrer examen oral...
acomiadaments, última banyada al Léman per combatre la calor... abraçades i un xic de tristesa perquè això s'acaba... adreces, confirmar mails i telèfons...

I el bitllet de tren a la motxilla,
I recordo el que els trucs em van escriure abans de marxar
"arribarà el dia en que content, enfilaràs les escales del tren, és hora de tornar a casa"

Si tot va bé, demà al matí arribaré a Barcelona,

Ens retrobem aviat amb una xocolatina suïssa per a compartir si la calor no les desfà abans!

Una abraçada

Incendi!

Aixeco el cap a mig estudi... provant de caçar alguna mosca... i veig de sobte que sota casa comencen a arribar camions i cotxes de bombers!!! Els primers d'arribar són dues furgonetes dels bombers voluntaris de la EPFL! Són dos furgonetes-vestidors, amb material i tot l'equip d'indústria i els cascs a dins... Amb bici arriben els bombers que entren a les furgos i en surten equipats amb l'equip d'indústria i l'equip ERA amb bodysave incorporat. Baixen el carro de múster, tiren línia de 70 bifurquen i protegeixen la mànega amb els passos aquells de plàstic que fan servir als concerts. Llavors arriben els bombers de Lausanne.
Es tracta d'un simulacre d'incendi a una guarderia!!!






Les professores de la guardaria, amb petos llampants, han tret els nens, i els han conduit cap un soterrani (crec que el mateix búnquer).

Després d'un xic de remullades a l'entrada de la guarderia, (i sota l'observació de dos inspectors que apunten el que veuen), tornen a sortir els infants i fan sessió de camió, cascs i sirenes.

I tot plegat amb un silenci espectacular!!! les mateixes sirenes dels bombers semblen silencioses... i no se sent l'emissora emetent a tot drap...

Un divertit break per tornar al pesat estudi en un 28 de juny...
Amb l'habitació ja mig buida, i un bitllet de tornada a casa per aquest mateix dissabte.. encara no me'n faig la idea.

Ens veiem aviat!

De cara a la paret

Comença l'estudi,
I giro la taula i la poso de cara a la paret que la finestra és massa temptadora i permet transportar-se lluny (en la distància i en el temps) cap a les muntanyes que encara guarden un xic de neu... (i cascades, i cabanes, i aventures...)














I va sortint la pols de les maletes, i es van marcant possibles dies de partida... de moment, per això, tot és massa car.... i si ens quedéssim aquí?¿

Una abraçada,
(si tot va bé en un mes serà més real i acompanyada d'un granissat)

2/3 de triatló i de cop un món millor

Travessar el llac Léman nedant fins a Evian (el de les ampolles d'aigua), pujar amb bicicleta 1000m de desnivell fins Bernex, i caminar i grimpar amb l'ajuda de cadenes 1200m més fins la Dent d'Oche el cim més alt que es veu davant de Lausanne..
No em dieu que no és una triatló perfecte!

El petit problema que teníem (i que quedi clar que és la única raó) és que no sabíem com nedar els 12km que separen Suissa i França arrossegant les bicicletes i la motxilla... per això hem decidit canviar la natació pel simpàtic vaixell transbordador que uneix Suïssa amb Europa cada 30 minuts ;)
Així que a les 9.10 embarcàvem el David i jo (la barbacoa de final de curs d'ahir va fer massa mal a la resta de l'expedició..)












El punt emocionant ha estat que just abans de pujar al vaixell he trencat el cable del fre de darrere!!!
Recomano a qui vulgui tenir emocions fortes i sentir que la vida li penja d'un fil (en aquest cas el del fre de davant) que provi de baixar 1000m de desnivell sense fre posterior! És molt emocionat.

La resta de la triatló, però, si que l'hem fet... i val a dir que les vistes des de dalt et deixaven sense respiració.


























El més bonic de tot, però ha estat que de cop avui sembla que el món sigués una mica més bo que ahir, que la gent fos de cop molt agradable i simpàtica (no vull pensar que tingui res a veure en passar la frontera), m'explicaré;

Només arribar al vaixell ens hem trobat davant nostre un home cec de 66 anys, amb una motxilla de muntanya per una setmana i un tàndem, tot sol!!! ens ha explicat que anava a evian a buscar un guia que no coneixia per anar amb tàndem fins a Strasburg, 700km 7 dies!!!

Ens ha estat explicat que era professor d'escola, amb una família amb 3 fills, i que es va quedar cec als 40 anys... i que creu que ha estat un regal del cel perquè ha pogut fer coses que no s'hauria imaginat! Que anar en tàndem (té 66anys!) el fa sentir lliure, i que el guia li explica el que veu i quan torna a casa diu “és que he vist paisatges preciosos!”
Després d'ajudar-lo a baixar el tàndem, (motxilla, tàndem i pal blanc.. pel laberint de desembarc) hem començat a pujar, però de seguida ens hem perdut i una amable dona ens ha dit “seguiu-me” (volia dir seguir a un cotxe en una carretera d'un 10% de desnivell!) i ens ha mostrat el camí, per llavors tornar a desfer els 2 km fets amb els 4 intermitents.

I per acabar d'arrodonir el dia, quan hem arribat al cim, 4 francesos ens han convidat a formatge i vi de la regió, i hem compartit el nostre xoriço i les galetes, i la baixada, tot parlant de Suïssa i França,

Un dia ben rodó sota el sol,
i ara toca ja estudiar (d'una vegada)

Comença el final

I demà és l'últim dia del curs!
Ho escric i crec que encara no ho he assumit... ja s'acaba? ja ha passat un semeste? 4 mesos? realment és un tòpic però el temps s'escola ràpidament...

I de fet ja he acabat les classes, perquè demà durant tot el matí presento el meu primer poster científic!
Avui l'hem imprès... A0!! gegant,


Aquí el deixo perquè el pugueu consultar... potser les desintegracions nuclears eren més xules d'explicar... però ha tocat fer aquest...

I quan tot s'acaba... sempre sap una mica de greu...
es comença a entreveure el final, que intentem tapar amb feina i barbacoes al llac..

Una abraçada

(PD: Per cert, heu vist avui la portada de la Vanguardia amb el Rolex Learning Center? Potser n'han fet un gra massa. )

Feuille, caillou, ciseaux!

Ahir vam inaugurar el Rolex Learning Center tot fent la Vivapoly, una festa primaveral, d'exposició d'estands d'associacions d'estudiants, concursos i concerts.

Hi havia des dels fans per les armes medievals, als enginyers que feien pilotar cotxes modificats amb comandaments de la Wii, a una associació de fans d'avions que va portar avionetes a fer piruetes, i van llençar 3 paracaigudistes (entre ells una noia!)... fins a l'associació Posseidon que s'encarrega de buscar portàtils econòmics per estudiants.


















Aquest associació muntava una competició oficial de Feuille, caillou, ciseaux, (pedra, paper, tisora) on el guanyador s'emportava ni més ni menys que un portàtil!!! I jo m'hi vaig apuntar, vaig començar amb una bona ratxa i vaig arribar a quarts de final, on em van tombar..!





Un altre concurs ben enginyós consistia en fer un pont de paper o cartró que pesés menys de 100g. Llavors el posaven entre dos taules separades 1m i hi lligaven una galleda on hi anaven posant sorra.. el que resistís més a trencar-se guanyava! Realment hi va haver dissenys molt currats.

I quan caigué la nit, llumetes, reglettes i concerts.












Una molt bona festa, abans de començar el període un xic més dur d'exàmens...

Primavera i feina

Amb més d'un mes de retard la primavera ha arribat a Lausanne!!!
Aquest cap de setmana ha fet un sol espectacular i tot Suïssa ha sortit a caminar per les muntanyes i nedar pels llacs.
Jo he aprofitat el bon temps per fer un xic d'escalada, tot posant-nos una mica morenos, però sense perdre de vista que s'acosten els exàmens i els lliuraments i cal treballar malgrat resulti molt difícil... sempre es poden buscar algunes alternatives equilibrants com pujar al terrat a fer un xic de feina tot bronzejant-se...

Una abraçada,

10 mil a Ginebra i aventura al Mont Rosa

Després d'assistir al festival organitzat per estudiants més gran d'Europa (Balélec) que tenia lloc a l'EPFL, dissabte al matí (un xic ressacosos) anàvem cap a Ginebre a la concentració de 10mil catalans davant l'ONU. La veritat és que si que hi havia estalades... però no érem més de 800... el punt curiós era que l'animador de l'acte que anava tocant i cantant era el conegut Gerard Sesé!
Cap el migdia tornavem altre cop a Lausanne i començava veritablement l'expedició al la punta Dufourspize 4633m. La cordada la formàvem l'Alonso (enginyer de muntanyes), l'Oriol de Barcelona (enginyer nuclear) i l'Eudald l'Anna i jo, tots estudiants de física.

Èrem 5 i portavem 2 tendes fogonets i menjar per 3 dies. El pla era sortir diumenge a les 5 de Lausanne, arribar a acampar més amunt del refugi (3100m) i intentar fer cim el dilluns. De seguida però vam veure que les possibilitats d'èxit s'estroncàven. La ruta normal no la podíem fer per ser massa perillosa per les pedres que queien, això volia dir remuntar tota la glacera. Vam arribar al refugi a quarts de 9, deu hores de camí amb unes motxilles més que pesades! Improvitzant intel·ligentment vam decidir dormir al refugi (el més nou i espectacular dels Alps (i del món diuen, dissenyat per la Universitat de Zuric, on va estudiar Einstein).L'endemà al matí, amb previsions de no gaire bon temps i un xic tocats del dia anterior decidírem tornar... però no podiem refer el camí fet el dia abans perquè un núvol gegant cobria tota la glacera.
Despés de parlar amb un guia de muntanya decidírem seguir-lo i donar la volta per l'altre cantó tot fent un 3500 i separant-nos a l'últim moment per fer una aresta fins el tren de Gornergrat.
Després d'una xula grimpada i de travessar una llarga glacera, vam arribar a peu d'aresta pels vols de les 3.
Llavors tot es tapà i no ens veiérem en cor de fer l'aresta. Com que no podíem baixar perquè no anàvem tots amb esquís i hi havia més de 1500m de desnivell decidírem plantar la tenda.
Sota una nevada muntàrem les dos tendes fent un sot a la neu. Fèrem aigua amb els fogonets i anàrem a dormir. L'endemà al matí, ens llevàvem amb 15-20cm de neu fresca i les tendes força cobertes de neu. Després de trucar per preguntar si el risc d'allaus avia pujat, i rebent una resposta encoratjadora decidírem tirar cap avall. Les traces del dia abans s'avien esborrat, i vam haver d'aguditzar l'orientació per tal d'inventar un camí segur sortejant les esquerdes de la glacera.
Després d'una bona pallissa arribàrem a l'estació de Rifferalp on molt cansats i molt contents, prenèrem el tren de camí cap a casa.
Us deixo una gran àlbum per si voleu veure més fotos.

Una abraçada,

(ara plou i això és fantàstic per poder estudiar un xic!)

Continua la descoberta del Alps

El divendres de Sant Jordi, per fer honor al patró de Catalunya i no perdre l'agradable costum de fer festa (la UB en fa), vaig demanar-li a l'assistent de laboratori si podia reprendre les pràctiques algun altre dia, i vaig marxar (ja per costum a les 5h del matí), cap a una travessa de 3 dies amb esquís de muntanya. Aquesta vegada però era amb dos guies de muntanya professionals, i de pas hi havia un minicurs de rescat en esquerdes (crevasses).


El grup el formàvem dos estudiants (casualment de física) i 9 docs i postdoctorants de la EPFL. Equipats amb tot el material de seguretat i de muntanya, varem remuntar una vall glacial més enllà del petit poble de Zinal, fins a un refugi no guardat on, per tenir aigua, vam haver de posar olles plenes de neu sobre una cuina econòmica.

L'endemà, llevant-nos a les 5h, vam creuar l'esquerdat glaciar que ens separava del cim Blan de Moming (3657m) i vam baixar per una aresta cap al refugi de Gran Mundet. El tercer dia, un xic ja sota els efectes de la manca d'aigua corrent per rentar-se la cara, i dels peus massegats per les botes, vam pujar altres 1000 m fins a l'aresta del Zinalrothorn (4221m) i vam fer un llarg (penós al final), descens de 2100m fins al poble de Zinal.


Molt bona experiència compartida, i apunts presos de les explicacions del guies.

Deixo algunes fotos,

1r 4000m i aresta!

Avui he fet el meu primer 4000m! I amb esquís de muntanya. Val a dir, que el 4000m en si és dels més fàcils des Alps, però com veureu hem acabat suant un munt.
A les 5.30 del matí sortia l'expedició formada per una simple I útil cordada de dos. L'Eudald I jo. Equipats amb esquís I tot el material reglamentari de seguretat (arva, pala, sonda, talabard, corda, claus de gel, cordinos...) hem arribat amb transport públic, enllaçant tren, bus, telefèric i funicular excavat dins la muntanya (metro alpin) fins a 3454m! Des d'aquí ja es veia el cim, però calia suar una mica sota el radiant sol d'un dia fantàstic.
De camí al cim hem trobat un munt de cordades, fet que trencava una mica la bellesa del paissatge que teniem el davant. Tots els Alps blancs i vists des de dalt!



Baixant, i perquè no fos un dia massa curt, ens hem endinsat cap a una aresta amb els esquís a l'esquena... aahh.. això ja era una altra cosa. Tan sols érem dos cordades, nosaltres i un noi i una noia de Zúric que ens hem acabat fent amics i cooperant buscant el camí entre les afilades roques i zones més o menys bones per assegurar. El tram d'aresta ha estat ESPECTACULAR! La tensió del moment però fa que no hi hagi gaires fotos.

Un cop feta l'aresta i acomiadats els companys (es quedaven a dormir amb una tenda allà a quasi 4000m) hem emprès els 2000m de desnivell que ens quedaven fins al poble. Val a dir que han estat terribles, ja no ens quedaven forces i l'esforç fet a altura passava factura. A més a més unes esquerdes gegants no ajudaven a fer el camí. (Durant un tros hem baixat esquiant encordats i tot, molt divertit!)

Un cop a baix, birra merescuda, i una dormida llarga al solitari vagó de tornada a Lausanne.
Una jornada alpinística perfecte!

Penjo algunes fotos al picassa de la dreta.

Una abraçada

Reprenem el fil

Disculpes i disculpes per una aturada tan llarga.

Després de fer dos setmanes santes (la de Catalunya i la de Suïssa) avui hem tornat a reprendre les classes (potser ja tocava).

En tot aquest temps d'absentisme comunicatiu he anat a casa, hem fet uns magnífics campaments amb el cau a la Bisbal d'Empordà, ha vingut una delegació familiar (Montse i Bernat) a veure una mica on visc i què faig, (i han omplert els armaris de queviures i productes frescos de la terra!!! mmm quin gust que tenen les botifarreres de Sant Llorenç).

A les vacances d'aquí he fet un xic més d'escalada i alguna randonnée ben xula pels entorns, i he rebut la magnífica visita de la família Clapés-Arfelis al complet! Tot un veritable honor!

Aquí ja comença el bon temps, més sol i no tan fred, i es multipliquen les ganes d'anar a la muntanya!

Us deixo amb algunes fotos resum d'aquests dies,

Una abraçada i...
reprenc el fin,

El cocodril i la partícula de la trampa òptica

Aquest podria ser el títol d'un petit conte científic, però és només un encapçalament bicèfal per a una entrada doble després d'alguns dies de desconnexió.

La història del cocodril comença la setmana passada en una conferència de la primera professora de física teòrica de Harvard, Lisa Randall, autora d'un best-seller científic (wrapped passages) sobre les multidimensions de l'univers i els universos paral·lels i del llibret d'una recent estrenada òpera anomenada Hypermusic Prologue. La qüestió és que li van donar un premi a l'EPFL i vam anar a l'acte. De física no en va parlar gaire, però després de l'entrega hi havia una cocktail party (que no pas un apéritif). Tot era delicatessen i havies de menjar més pels ulls que per la boca (les plates eren miralls... i suposo que la gràcia era que ja les portaven mig buides).

Quan ja no quedava quasi ningú (només un petit grupet acabant les ampolles de vi) van treure dos cocodrils de pa amb la panxa oberta i farcida de petits sandvitxos fets amb la pròpia molla. Espectacular!!!
Bé, el petit grup va anar buidant la panxa... i quan el cocodril va estar buidat... vaig preguntar si ens el podíem endur! I la cambrera va estar super contenta de que ens emportéssim aquell mort d'allà!
I ara tinc un cocodril d'un metre a la taula de casa... i un projecte en ment, cuinar-lo al forn i fer la cooked-crocodrile-party.
Peró no sé com fer-ho...i acceptaré molt gratament qualsevol suggeriment per cuinar la bèstia!
La història de la trampa òptica és ben diferent, i l'explicaré amb un vídeo!

La partícula és una micromètrica esfera de silici, posada en un porta-mostres. La trampa és un potent làser rabiüt i vermell (que no podeu veure perquè hem posat un filtre perquè no us faci mal als ulls) situat a l'extrem inferior esquerra de la pantalla. Doncs vet aquí que la partícula va tant Brownianament tranquila.. i nnyacc!! queda atrapada per la pinça òptica. Fenomenal!
Doncs això he estat fent 8 hores al dia durant 4 divendres! I com tot bon servei... ara toca l'informe, la part més avorrida.




Salut!

Temps i Casa

Ja sé que és un tòpic recurrent... però els dies passen volant!
Avui fa un mes que voltem per terres suïsses! i si bé no diria que vaig arribar ahir... potser si abans d'ahir...
Realment, un pic comences a conèixer on estan les quatre coses importants, (el supermercat, la uni, el bar i l'estació de tren) i comences a tenir un petit horari i una petita rutina... no te n'adones i ja tornes a tenir la classe de la setmana anterior...

Fins i tot la bústia veus que s'omple regularment, sobretot de papers de la PostFinance, del govern suís, de la companyia de trens... Però a que no sabeu què hi vaig trobar l'altre dia?
Un paquet del Cavall Fort!!!
Us podeu imaginar quina va ser la meva consternació quan vaig veure que hi posava perfectament el meu nom i la meva adreça! Vaig quedar un xic bloquejat uns instants sense entendre què estava passant... mirant un xic al voltant per veure si trobava algú que em donés una explicació.
Més tard vaig aclarir l'entrellat. Tot és obra de casa, que volen que continuï llegint català i han derivat la subscripció de la revista cap aquí! Proposen també que porti els exemplars al Centre Català quan torni. A dins el paquet hi havia un samarreta (talla 10-12 anys) que em recordà que potser sóc una mica grandet pel Cavall Fort... però és que mira que és xulo l'Ot el Bruixot.



I per sopar ara que ja estem ben instal·lats una bona truita de patates i ceba. Preneu-ne un tros!