Gent i els seus (i meus) plaers

Aprofito que ha sortit el sol i em deixo perdre per Gent. De cop és com si em traslladés en un conte de fades però amb elements modernitzats. Les bicicletes conviuen d'una forma sorprenentment harmònica amb els tramvies, la gent i les llambordes. Les llanxes a motor naveguen pels laberíntics canals que et barren el pas a cada cantonada.
Tres majestuoses construccions m'apareixen davant del nas.

                            

Dues catedrals i una torre de rellotge separades escassos 100m. L'estàndard de Gent, un drac que supera el de l'escut del cavallers de lego, esguarda la ciutat des dels 3 punts més alts.
Em quedo atònit per tot plegat i em deixo portar pel flux de la gent carrers enllà. Arribo a una plaça, alço al cap, i un imponent castell amb porta ferrada i torres de defensa emmerletades em fa recular uns passos endarrere, titubejant, fins a deixar-me assegut en un banc.
             
De tornada cap a casa esguardo la gent de Gent (/guent/). No sé si és perquè ha sortit el sol, però un munt de famílies joves, amb nadons a coll i nens amb bici, assalten els carrers. Es reuneixen en una plaça i es posen a cantar per demanar un món més sostenible (si, aquella cançó que cantàvem l'altre dia amb el rector!), els bombers han portat el camió-escala i retransmeten en directe el que graven des de l'aire....

La bellesa de la ciutat i la felicitat de la seva gent m'ha deixat un xic corprès i decideixo prendre quelcom per a recuperar-me. Només tinc quatre opcions plenament genuïnes (si les combino les redueixo a dues) de difícil elecció:
1. Unes patates cruixents (en diuen french fries però es veu que fou un malentès d'un militar americà que no sabia a quin país estava, (no m'estranyaria pas que fos ben cert)) amb una bona cervesa de producció monacal (ergo >10% d'alcohol).
2. Una gofre casolana adornada amb densa xocolata negra calenta

Fa calor i em decanto per la primera opció, deixo la segona pel vespre, amb el gorro posat encara vindrà més de gust.