Comença un nou viatge, una nova aventura, per seguir omplint la motxilla. Aquest cop però, no és un Erasmus, ni tres mesos d'estada transcontinental, sinó una oportunitat d'afegir una engruna al disseny de la màquina més gran construida per l'home, per ajudar a entendre, precisament, l'origen de la humanitat.
L'arribada a Ginebra no fou fàcil. Malgrat la Mari m'acompanyà (i conduí) fins a una hora del CERN, el darrer tram em tocà a mi sol. Era tard i de cop em vaig trobar enmig d'una tempesta de neu. L'autopista es convertí en un llençol blanc, les rodes patinaven, i la visió frontal era la mateixa que quan l'Halcón Milenario fa el salt a l'hiperespai... costava no desconcentrar-se ni perdre el sentit de la velocitat i del carril.
Encara que se'm feu un xic dura l'arribada, segur que no fou, ni de lluny, res comparable a l'arribada del meu avi a terres suïsses. Era l'any 62, en plena posguerra. Deixà la seva terra, la meva àvia i dos fills, per anar a buscar feina i diners al camp de Suïssa. Viatjà des del Golco, un poble remot de l'Alpujarra granadina fins al cantó francès Suís. Feu una única visita a casa, al cap de mig any, per reemprendre el viatge el dia de Sant Isidre del 1963. Havia trobat com proveir un nou sostén per la família i suposo que la valentía vencé la por i la soledat de sentir-te realment molt lluny de casa, de quan només pots comunicar-te per carta un cop al mes.
I ja no en tornà mai. Morí aquell setembre en un accident al camp. A la meva àvia l'avisà el Mossèn del poble uns quants dies més tard.
No sé si va sentir mai a parlar del CERN (ja n'havien posat la primera pedra, i transformat els primers camps). No sé si mai pogué imaginar que el seu nét (el seu fill gran tenia llavors 13 anys!) tornaria a Suïssa a treballar-hi. Però segur que el que era impossible d'imaginar, és que al cap de tan sols 50 anys, el canvi seria tan bèstia, que costaria d'entendre'l i assimilar-lo.
Li dedico la primera entrada, des del CERN, allà on siguis,
La meva àvia, el meu pare, el meu tiet i el meu avi.
Emocionant. La primera entrada de reconeixement i record als que han passat davant nostre.....Ja saps com diu el poeta " Qui perd els orígens perd la identitat"...
ResponEliminaDel Molino al CERN un bon viatge i una història ...
Que et vagi tot bé cuida t molt..
No sé si entendràs l'origen de tota la humanitat però, pel que sembla, ja has connectat amb l'origen de la teva pròpia gran humanitat.
ResponEliminaUna abraçada, bona vivència i recerca.
Francesc
Emocionant,comparteixo i sento plenament el que escrius.Orgullosos dels que ens han precedit.No em vull posar nostàlgica i endavant amb les noves experiències.Una abraçada.
ResponEliminaMaria Marfà
Emocionant.Comparteixo i sento plenament el que escrius. Orgullosos dels que ens han precedit.Ui! No em vull posar nostàlgica, endavant amb les noves experiències.Una abraçada😗
ResponEliminaEmocionant,comparteixo i sento plenament el que escrius.Orgullosos dels que ens han precedit.Ui!No em vull posar nostàlgica, endavant amb les noves experiències.Una abraçada.
ResponEliminaMaria Marfà
Hola Oriol, m'he repetit molt, feia temps que no publicava i fent proves m'he passat.Afegeixo que en la foto dels avis ets igual al teu pare. Un petonàs.
ResponElimina