Travessar el llac Léman nedant fins a Evian (el de les ampolles d'aigua), pujar amb bicicleta 1000m de desnivell fins Bernex, i caminar i grimpar amb l'ajuda de cadenes 1200m més fins la Dent d'Oche el cim més alt que es veu davant de Lausanne..
No em dieu que no és una triatló perfecte!
El petit problema que teníem (i que quedi clar que és la única raó) és que no sabíem com nedar els 12km que separen Suissa i França arrossegant les bicicletes i la motxilla... per això hem decidit canviar la natació pel simpàtic vaixell transbordador que uneix Suïssa amb Europa cada 30 minuts ;)
Així que a les 9.10 embarcàvem el David i jo (la barbacoa de final de curs d'ahir va fer massa mal a la resta de l'expedició..)
El punt emocionant ha estat que just abans de pujar al vaixell he trencat el cable del fre de darrere!!!
Recomano a qui vulgui tenir emocions fortes i sentir que la vida li penja d'un fil (en aquest cas el del fre de davant) que provi de baixar 1000m de desnivell sense fre posterior! És molt emocionat.
La resta de la triatló, però, si que l'hem fet... i val a dir que les vistes des de dalt et deixaven sense respiració.
El més bonic de tot, però ha estat que de cop avui sembla que el món sigués una mica més bo que ahir, que la gent fos de cop molt agradable i simpàtica (no vull pensar que tingui res a veure en passar la frontera), m'explicaré;
Només arribar al vaixell ens hem trobat davant nostre un home cec de 66 anys, amb una motxilla de muntanya per una setmana i un tàndem, tot sol!!! ens ha explicat que anava a evian a buscar un guia que no coneixia per anar amb tàndem fins a Strasburg, 700km 7 dies!!!
Ens ha estat explicat que era professor d'escola, amb una família amb 3 fills, i que es va quedar cec als 40 anys... i que creu que ha estat un regal del cel perquè ha pogut fer coses que no s'hauria imaginat! Que anar en tàndem (té 66anys!) el fa sentir lliure, i que el guia li explica el que veu i quan torna a casa diu “és que he vist paisatges preciosos!”
Després d'ajudar-lo a baixar el tàndem, (motxilla, tàndem i pal blanc.. pel laberint de desembarc) hem començat a pujar, però de seguida ens hem perdut i una amable dona ens ha dit “seguiu-me” (volia dir seguir a un cotxe en una carretera d'un 10% de desnivell!) i ens ha mostrat el camí, per llavors tornar a desfer els 2 km fets amb els 4 intermitents.
I per acabar d'arrodonir el dia, quan hem arribat al cim, 4 francesos ens han convidat a formatge i vi de la regió, i hem compartit el nostre xoriço i les galetes, i la baixada, tot parlant de Suïssa i França,
Un dia ben rodó sota el sol,
i ara toca ja estudiar (d'una vegada)
