Que no s'hi val a badar ni un moment era una cosa que certament ja sabíem, pero era tan certament sabut com que els humans som l'únic animal que s'entrabanca dues vegades amb la mateix pedra (i ja avanço que val la redundància ;( ).
Aprofitant Sant Pere i Sant Pau, anem 800km al sud, a la regió de l'Araucárias a pujar un dels volcans més fotogènics del sud. El Llaima (3.125m). És un volcà en actiu, va erupcionar el 2008, i per pujar-hi cal superar, en un dia, 2000m de desnivell amb pendents gelats de 40°. Hi anem a peu, no hi ha prou neu a baix per fer-lo amb esquís.
El plan és totalment improvisat (viatjar improvisant és viatjar vivint el present que diu en Roc Casagran, i costa molt, molt! -afageix-).
El Llaima, un con perfecte.
Així que amb el Leo (un kílian jornet a la francesa) i un cop havent embarrencat el cotxe abans d'arribar al nostre destí ens posem a córrer 8km entre bosc d'Araucàries (impresionants) per a buscar una cabana per passar-hi la nit. Quan ja estem arribant al nostre destí, i havent contemplat la Aucária madre, em desconcentro, no veig una arrel, i craaackk, el turmell a fer punyetes. Dolor, inflor, ibuprofeno i a peu coix.
La Araucària Madre, al·lucinant!
Aquí és just on em vaig desconcertar... de fet, no era difícil..
Però el present segueix, trobem una cabana al·lucinant i hi passem la nit, amb vistes al Llaima i contemplant els núvols de Magallanes (únic objecte celestial d'una altra galàxia que pot veure a ull nu!).
A les 4 del matí acomiado els companys, jo no puc fer ni dues passes, i me'n torno al sac. A la tornada, explicaran que els 2000m s'han fet ben durs, que queien pedres i troços de gel per tot arreu, però que arribar a la vora del cràter ha valgut realment la pena!
Així doncs, queda a la llista pendent, hi haurem de tornar, aquest cop amb esquís (i el turmell ben protegit).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada