Als volcans del sud, amb mal peu.

Que no s'hi val a badar ni un moment era una cosa que certament ja sabíem, pero era tan certament sabut com que els humans som l'únic animal que s'entrabanca dues vegades amb la mateix pedra (i ja avanço que val la redundància ;( ).

Aprofitant Sant Pere i Sant Pau,  anem 800km al sud, a la regió de l'Araucárias a pujar un dels volcans més fotogènics del sud. El Llaima (3.125m). És un volcà en actiu, va erupcionar el 2008, i per pujar-hi cal superar, en un dia, 2000m de desnivell amb pendents gelats  de 40°. Hi anem a peu, no hi ha prou neu a baix per fer-lo amb esquís.

El plan és totalment improvisat (viatjar improvisant és viatjar vivint el present que diu en Roc Casagran, i costa molt, molt! -afageix-).

El Llaima, un con perfecte.

Així que amb el Leo (un kílian jornet a la francesa) i un cop havent embarrencat el cotxe abans d'arribar al nostre destí ens posem a córrer 8km entre bosc d'Araucàries (impresionants) per a buscar una cabana per passar-hi la nit. Quan ja estem arribant al nostre destí, i havent contemplat la Aucária madre, em desconcentro, no veig una arrel, i craaackk, el turmell a fer punyetes. Dolor, inflor, ibuprofeno i a peu coix.

La Araucària Madre, al·lucinant!

Aquí és just on em vaig desconcertar... de fet, no era difícil..

 Però el present segueix, trobem una cabana al·lucinant i hi passem la nit, amb vistes al Llaima i contemplant els núvols de Magallanes  (únic objecte celestial d'una altra galàxia que pot veure a ull nu!).

A les 4 del matí acomiado els companys, jo no puc fer ni dues passes, i me'n torno al sac. A la tornada, explicaran que els 2000m s'han fet ben durs, que queien pedres i troços de gel per tot arreu, però que arribar a la vora del cràter ha valgut realment la pena!

Així doncs, queda a la llista pendent, hi haurem de tornar, aquest cop amb esquís (i el turmell ben protegit).

!

De la Pica al Mar. Crònica i les dades! (encara hi ha repte pendent!)

Aprofitant l'efemèride del CÆLAMAR i que en el seu dia, per cansament, final de curs o el que fos, no vam publicar-ne la crònica, la pengem tot seguit, amb tracks, logística, tempos previstos i reals inclosos. Val a dir, que, filant prim, el repte resta encara pendent. Així que valgui el post per fer una crida a mode Shackleton(per l'any que ve):

"Es busquen intrèpids eixelebrats, amb ganes de suar fort, passar fred i calor i prosseguir més enllà de les pròpies forces per enllaçar el cim de la Pica d'Estats i el Mediterrani, en un dia, de sol a sol i sense motor. L'èxit no està per res assegurat, i la glòria serà tan gran i tan petita com aquest país que tenim!"

L'inici
La idea sorgí entre en Blasco,  l'Ari i en Lluís Llach, que si fer un tres mil i cotxe i sopar al mar, que si del Canigó a capbussar-se al mediterrani al mateix dia, que si de la Pica al mar que si Cælamar de sol a sol, país petit.

La recerca bibliogràfica dóna negatiu, no en trobem precedents que ens donin pistes de com fer-ho ni per on. I aquí comença la divertida tasca d'optimització territorial. Baixar per Àneu impossible, (a no ser que passem rumb a Tarragona..). Però per on llavors? La feréstega vall de Riu Fred sortint a Andorra sembla la solució. I després, collada per toses o La Molina? seguim el carrilet o fem cap a Banyoles?

No hi ha altra que provar alguns trams, per medir temps i forces. Però com més provem més gran ens sembla el repte.

Però s'acosta el solstici i el màxim de 16h de llum. O ara o fins l'any que ve. Així que som-hi!!! Reformulant el repte amb un Calamar de peluix (que sigui ell qui almenys arribi al mediterrani sense tocar un motor) per tal de que no faci tan de respecte, que en fa, ultimem equips, material i logística.

El camí està decidit. Del bivac a la Pica, partirem lleugers fins a Ordino (16km, -2000, +1000). Part de l'equip, l'Eloi, en Miguel i la Mari, ens baixarà les coses cap a Àneu. Amb la Mari ens retrobarem a La Seu, per fer d'assistència i avituallament. Al coll d'Ordino ens espera el Martí amb les bicicletes (de carretera, és clar) i el Parera, la primera llebre (absolutament necessària) del nostre camí. D'aquí només queden 235km, +2432m, -4900m fins a capbussar-nos a l'Escala. Fàcil, NO?

Total: +3432m -6900m, 16+235km. I tenim 16h de llum!

El Dia D-1.

Pugem a la pica quan tothom en baixa. Estem sols. Fem les fotos al cim, i preparem el bivac (al peu del Mont Calm) tot veient una de les postes de sol més maca dels Pirineus!

Dia D. 28 de Juny del 2016

Fa fred, però no costa sortir del sac. Ja hi ha llum i no hi ha temps per perdre. Amb l'esmorzar ve el primer imprevist, la neu s'ha regelat tota, està dura com una pedra i no portem crampons per tots!!!(massa voler estalviar pes...). Els 3 que baixem cap a Riufred en els emportem tots, i deixem uns per a compartir. Baixem les dretes pendents gelades i caminem ràpid per la vertical vall del Riufred.
Arribem a Saucem, canviem botes per vambes, i ens mantelitzem per fer els 1000m de desnivell fins el Port de Rat.

Arribem una hora més tard que el previst a Arcalís (comencem bé). Però posar-se el mallot, els ànims del Martí, i començar a xupar la roda del Parera, ajuda a llançar-se 1800m avall fins a La Seu!

A La Seu ens havíem de trobar amb els dos cotxes d'assitència, el Martí que ha baixat d'Arcalís i la Mari, que ve d'Àreu i porta tota la compra d'avituallament. Però de la Mari ni rastre. Ni covertura ni cap missatge. Son les 12.30h (hem recuperat 30min!) però sortint a les 6am de la Pica, ja hauría de ser almenys en zona poblada. Decideixo parar per esclarir què ha passat. Segueixen en Parera i el Manel, pel falso llano, fins a Prat i Sansor. Jo truco a bombers, per si hi ha algun servei a la zona d'Areu (sigui dels companys o perquè han trobat algun marrón, però res). Al cap d'una hora, establim contacte amb la Mari. No podíen baixar pel coll de Sotllo. Han hagut de fer relleus amb la gent que pujava per passar-se l'únic grampó disponible! Ja ve cap aquí però no ens trobarem fins passades les 16h.

I ara ja apreta la onada de calor (avís activat del Meteo.cat per no fer grans esforços a les hores principals del dia ;). Són les 14h de la tarda i ens disposem a atacar la Collada de Toses. Pugem per Toses (més desnivell i rampes però menys cotxes). La closca en bull, no podem veure l'aigua del bidó perquè crema la llengua i no hi ha manera de trobar una font. Comencem a justejar però just a 1km del coll passa la Pampa amb  la Mari, energies i avituallament. Apretem fins al coll i ens cruspim un plat gegant de macarrons. Ja són les 16.30h i ens prendrem més d'una hora per dinar. Encara ens queda mooolt per fer!

A la baixada de la collada trobem a faltar en Lluís. Entrenant per fer-nos de llebre des d'aquest punt el van atropellar, per sort no és molt greu però no ha pogut venir, i les seves cames i aerodinàmica haurien estat altament agraïdes! T'esperem a la propera!

Arribem a Sant Joan de les Abadesses i ja són quasi les 19h. El Yago i l'Edu s'afegeixen a la festa. (Energies noves!). Cal fer l'últim coll important, el de Santigosa. La Haru ens fa uns massatges revitalitzadors. Ara ja som una bona colla pedalant. I això anima. El Manel diu que segueix (de moment és l'únic que no ha fet cap relleu) així que ens disposem a tallar-li tot el vent que calgui!

Santigosa és bufar i fer ampolles, l'empalmem amb el coll de Santa Pau que ens obre les portes a un dels racons més preciosos de la garrotxa. És l'hora del vespre, i perdre's per Mieres i el Merdà és tot un regal que fa oblidar-se del cansament i de les més de 12h d'activitat que portem.

I arribem a Banyoles i cau el sol. Queden 41km. Debatem un moment però no hi ha dubte. Enxufem frontals, ens enganxem les rodes i amb en Manel ens llancem cap al Mediterrani. Ara ja no ens atura res. 

Destrossem la previsió, i amb mitjana de 30km per hora ens plantem a l'Escala en 1h.30. Realment el cap és el múscul més poderós del cos i amb diferència!

Arribem a l'Escala a les 11.30h. Ens ha faltat 1h per la posta del sol, però estem tan feliços com destrossats. En Manel, una bèstia menor d'edat, ho ha fet tot sencer! Era possible!

Ho celebrem amb remullada de tot l'equip que ha aguantat pacientment fins al final.

Ha estat un petit gran repte fet realitat! Gràcies a tots els que hi heu donat suport, des de els que pensàveu que era una eixelebraria absoluta, als que fins i tot creieu que podria ser possible!

Equip i suport (indispensable): Mario Miguel, Eloi, Martí, Oriol Parera, Haru, Edu, Yago, Mari, Oriol Artigas. Manel i Oriol Rios.

Les dades: 

El track de la part a peu: 

https://drive.google.com/open?id=0BzDsa07meQj9RzVHSkVjVHhQYkU

Track part Bici: 

https://drive.google.com/open?id=0BzDsa07meQj9SnlVNkx4ejFneU0

Els tempos de pas esperats i reals (clica per accedir al full de càlcul)

Annex: Compte tuiter!

          

Alto Maipo, o l'andinisme a Xile

La invitació era tan senzilla com sorprenent. Un professor emèrit d'enginyeria (ja us n'he dit l'edat) de la Pontifícia Universitat Católica de Chile (si, aquí treballo) em convida 3 dies a acompanyar-lo a fer split-board! (això de pujar amb dos esquis, enganxar-los a dalt, i transformar-los en una taula d'snow!)

Primer, cal que us digui que això de l'esquí de muntanya aquí a Xile és tan conegut, com la massa crítica de Chandrasekhar. Així que trobar algú que faci split-board (i comenci a fer-ne a 63 anys) és tot una proesa.

L'altre cosa que cal que us expliqui, és qui fa esquí i va a la muntanya aquí. Us ho explicaré presentant-vos els companys de refugi. Un metge ginecòleg, cap de qualitat de la clínica Alemanya, un empresari enginyer (aquí els enginyers són una classe superior al la resta de mortals), el cognom del qual dóna el nom a l'empresa més coneguda d'enginyeria de Xile, i un candenc que viu a Temuco cultivant llavors híbrides i transgèniques (nota: a Xile està prohibida l'agricultura transgènica alimentària, però no la de produir llavors. Es veu que va ser-ne el primer productor mundial!). (També us els podria haver presentat amb la marca i el model dels cotxes, què cotxes, cotxassos, amb els que venien, però això, potser, hauria estat ser massa materialista i reduccionista).

En tot cas, si. Aquí anar a la muntanya és un luxe de classe alta, diguem-ne que els hippies que hem començat a fer muntanya amb esquís de les escombraries (de suissa, si, però escombraries) no corresponem del tot.
Tot això, amanit en  l'únic refugi pròpiament parlant de la zona, del Club Alemany Andí, promet a festa!

I certament ha estat un festival de coneixença i d'interessants xerrades (i punts de vista) sobre societat i muntanya, a l'esguard d'aquells primer alemanys que exploraven la zona incògnita de l'alt cajón de Maipo aprincipis del sXX, amb material, de l'època si, però força més pepino que el que he vist als inicis del pirineisme!

El més dur, ha estat tornar a la capital. Els diumenges de retorn de la muntanya sempre són durs, però avui, ho ha sigut de forma extra. Hi havia emergència ambiental a la capital. Superàvem per 10 vegades el límit de partícules MP2.5 (259µg/m³,el límit és 25µg/m³). La visió del sol recordava als pitjors dies de l'incendi de Sant Llorenç,  més semblant a una de les llunes de Tatooin que una altra cosa. Sincerament costava respirar la gent estossegava tota l'estona! Esperem que plogui aviat, i netegi l'ambient, si no, ja hem descobert un bon refugi (valgui la redundància! ;) per escapar-nos-hi.

Descobrint la neu Andina

És cert que vaig venir a Xile carregat amb tot el material d'alpinisme, però sincerament no pensava treure-li tan suc tan ràpidament!
Si el cap de 3 dies de ser aquí ja vam sortir a descobrir la Cordillera, al cap d'una setmana i mitja hem fet la primera sortida amb esquís, neu i cims de 4000m.

Cert és però, que el paquet de neu que ha donat el tret de sortida a les estacions d'esquí ha estat al·lucinant. Temporalment arriba com les nevades del pont de la puríssima. En aquest cas però, amb gruixos de 1.5-3m i no exagero (aquest cop ;).

La idea és fer La Parva (4029m) sortint des del poble que té el mateix nom a 2700m. L'estació d'esquí encara no està oberta (perquè no es pot entrar al poble de la neu que hi ha). Però ens equivoquem i anem a parar al poble del costat (El Colorado) amb l'única estació oberta de tot Xile. Ja és mala sort! 

Intentem desfer el camí, (carretera absolutament gelada i amb infinites corbes) però, malgrat en nostre Suzuki Samurai, (avantpassat del Jimny) ens atravessem al primer revolt i sort de la ràpida marxa endarrere de la pick up que puja, o ens hi hauríem encastat com uns mosquits. Així que toca sortir de l'estació del costat, i  obrint trinxera amb el paquetot que hi ha, ens quedem a 400m del cim, però no patiu que hi tornarem!

La baixada, amb neu fins els genolls és espectacular. Els meus petits, lleugers i estrets esquís s'enfonsen com si intentés anar per l'aigua.  Reconeixo que els snows fan més feina (i deixen un forat a la neu, que si no el veus a temps, t'hi capbusses de cap!

Genial 2a esquiada!

 

Harto, Lucas y Weón: les primeres impressions són les bones!

Quan comences a viure en un altre país, les primeres impressions són aquelles que cal fer més atenció, guardar-les a la retina, i si tens un blog, compartir-les obertament. Perquè són aquelles petites coses, lleus detalls, que saps que hauràs interioritzat quan portis un temps, però que si t'han sobtat al principi bé deu haver-hi una raó. (I que no em malinterpreti el lector, que no pretenc un visió simplista, ni defugir de la reflexió pausada, però ja ho farem quan ens haguem capbuçat a més profunditat.)

Les tres primeres paraules que s'aprenen en arribar són harto, Lucas i weón (huevon). La primer vol dir molt i és fa servir molt i molt. La segona és com s'anomenen 1000 pesos (1.3€) i passa a ser la unitat normal (Santiago és car com Barcelona, o més). La tercera, és una mena de comodí que existeix en totes les varietats conjugables.. (huevear, huevà, hueveando). S'aplica per tiu, cosa, acció o comodí per qualsevol altre significat que puguis extreure'n del context i, cito literal (parlant de Pinochet amb un Xilè) "eso fue una huevá de eso weón".

Hi ha encara un 4t mot que, sense ser important -per manca de significat total-, és com el seu emblema lingüístic. PO. Es posa a dojo al final de qualsevol paraula. Ya, po. No, po. Llegamos, po. Quedamos, po. Jo encara no li he trobat una traducció lògica, i encara no m'he atrevit a posar-la a cap frase meva!

Més Smog. Aquí sota hi ha una ciutat de + de 6 milions d'habitants!

Avui amb  nivell d'alerta activat! 

Més enllà de la llengua, Xile (Santiago) sobta pel capitalisme- colonialisme desfermat que s'hi respira. Havia sentit que Xile havia estat la prova pilot (per dir-ho d'alguna manera) de les teories més liberals dels econòmics de Chicago (Chicago Boys), però a la pràctica això com es percep?

Cada vegada (absolutament cada vegada) que pagues amb targeta et pregunten "Débito o Crédito?" (una caixera ho pot arribar a dir unes 500 vegades al dia!). Darrera l'aparentment inofensiva pregunta s'hi amaga un país que, segons m'han explicat alguns joves xilens, viu del crèdit, i en el crèdit. La gent compra menjar a quotes (de fet cada vegades que dius crédito et demana amb quantes quotes ho vols pagar!) i si no fos així no s'entendria com és que es veuen més Iphones6 que al metro de barcelona quan el 70% de la gent cobra menys de 500€ al mes!

Més enllà de l'anècdota, Xile no té sanitat pública. Si t'estàs morint i no pots pagar res, t'atendran i llavors el govern decidirà quina part et fa pagar. A la pràctica tothom té seguro... fins que et fas vell i els seguros et fan fora (digueu-me ingenu, però he al·lucinat quan m'ho han explicat).

Tampoc hi ha pensions. De fet, sí que hi són, però son 100% gestionades per fons privats (AFP, Administración de Fondos de Pensiones, ideat per Pinochet) als que estàs obligat a "invertir". La gràcia és que els diners se'n van a Colòmbia, Brasil o EEUU (principalment) per fer-los "crèixer".

Per últim, el que em deixa fora de joc és estar a 15.000km de casa i que la torre del centre de Santiago es digui torre Telefónica, que l'aigua que bec me la porti AGBAR (propietària de Aguas Andinas, Aguas Cordillera i Aguas Manquehue), i que el vigilant del pàrquing de la Uni porti una xapa de SABA al pit. Es que hem tornat aquí per emportar-nos-en la plata de nou?


Torre Telefónica.                                          Així tan grans no els tenim, veus!

Aterrat a Santiago, i primer contacte Andí!

L'arribada no fou del tot triomfal. Carregat com un expedicionari amb 60kg de roba, esquís i material de muntanya (shhh que he vingut a treballar jo aquí) i després de 28h de viatge en les que vaig preferir veure una estrena Sud Coreana dolentíssima (The Himalayas) que dormir per prevenir el JetLag, arribava a l'aeroport de Santiago de Chile més somnàmbul que despert. Al control de passaport hi vaig trobar col·legues del meu col·lectiu PDI (Policia De Investigación, que no Personal Docent Investigador) protegits per la màgia del Coure (benvinguts a Xile!) que, sense ser simpàtics, no van fer preguntes complicades i van estampar-me el segell.

 

El taxista que em tocà, em donà la benvinguda, a les 3 del matí, sintonitzant un programa de radio tipus la nit dels ignorants on només trucava gent per explicar històries de por de Santiago "que me prendieron el carro, que mi hijo lo ataron y...". Suposo que era una estratègia per que em tragués anar en bici del cap. Ja us avanço, però, que no sóc pas l'únic que hi va (ja hi dedicarem un post!)

Però sort del Carlos, germà de l'Iñigo, que m'acollí a casa seva, i que es va deixar despertar pel conserge a la matinada i em donà una súper benvinguda.  De fet, la benvinguda ha estat tan gran que han marxat a Atacam, a pujar al Licancabur i m'han deixat amb tot un pis amb vistes al Plomo (5.434m), bici i una colla d'amics. No és pot tenir una entrada més fàcil!

(el Plomo des del Balcó!)

I aprofitant aquestes coneixences (sembla que Xile ha estat refugi per arquitectes sense feina catalans) aprofito el primer cap de setmana (3 dies després d'arribar) per anar a treure el cap a la cordillera i catar aquesta neu andina. Anem al peu del volcán San José (5.856m!). La baixada és curta, però la neu és una pols seca al·lucinant. La cosa promet i molt!

(el turonet aquest fa 5.865m!)

(Parera, una picada d'ull ;)

Ah, i per cert, ja he trobat què faré les estones que no estigui treballant amb la tesi! De voluntari!

(que no Mama, que és broma. Que no m'hi quedo prou temps!;)

Mar enllà! Reobrint l'Ull

Després de voltar un xic per Europa, l'ull indòmit salta de continent i se'n va a les Amèriques. L'aventura hivernal a Xile comença i és una genial ocasió per a reprendre el bloc, 3 anys després de l'últim post (òstia com passa el temps!) i seguir clavant ullades per aquest món.

Canviar un estiu mediterrani per un hivern Andí bé deu tenir algun al·licient (i algun propòsti)! Intentaré doncs, compartir-vos-els!