He descobert, penjat (traduït) a la sala comuna de doctorands, un poema de Pablo Neruda, no pot ser més cert ni indicat.
Muere lentamente
Muere lentamente quien no viaja,
quien no lee, quien no escucha música,
quien no halla encanto en si mismo.
Muere lentamente quien destruye su amor propio,
quien no se deja ayudar.
Muere lentamente quien se transforma en esclavo del habito,
repitiendo todos los días
los mismos senderos,
quien no cambia de rutina,
no se arriesga a vestir un nuevo color
o no conversa con desconocidos.
Muere lentamente quien evita una pasión
Y su remolino de emociones,
Aquellas que rescatan el brillo en los ojos
y los corazones decaidos.
Muere lentamente quien no cambia de vida cuando está insatisfecho con su trabajo o su amor,
Quien no arriesga lo seguro por lo incierto
para ir detrás de un sueño,
quien no se permite al menos una vez en la vida huir de los consejos sensatos…
¡Vive hoy! - ¡Haz hoy!
¡Ariesga hoy!
¡No te dejes morir lentamente!
¡No te olvides de ser feliz!
dimecres, 20 de març del 2013
dijous, 7 de febrer del 2013
Meravelles lluny i a prop
Ara que Edinburgh ja és territori conegut, era el moment d'ampliar l'exploració.
Així doncs, aprofitant una visita de la Maria, vam prendre carretera i manta cap als territoris del nord, on les muntanyes i el mar es barregen amb llacs i monstres llegendaris.
El primer repte però fou el del cotxe. Ja ho sé que fa un any ja ho havia provat, però aquest cop el cotxe llogat, a més de tenir-ho quasi tot invertit, era un d'aquests enginys totalment electrònic!... sort que el de la casa de lloguer no em va veure com pujava al cantó equivocat i com em vaig passar 5 minuts per descobrir com treure el fre de mà (no era trivial... havies de prémer un botó i el pedal de fre alhora... potser podria haver donat una pista...). Amb les distàncies mal preses, la lateralitat confosa i un cotxe extremadament sofisticat per la meva experiència (jo sóc generació Seat Panda) vam posar rumb al nord.
I aquí faré una recomanació personal... no aneu a veure el llac Ness. De veritat, el monstre és extremadament tímid, i sense monstre.. el llac podria ser el de Banyoles (bé, potser un xic més bonic, però 4 hores de viatge són potser un xic massa).
Però si no aneu al llac Ness, arribeu-vos a Glenco. És com un Chamonix a la escocesa (no hi ha ni 4000 ni glaceres enlloc) però es pot respirar l'ambient excursionista, i malgrat tot sigui ben baix (1000m) les caminades són boniques i s'hi pot trobar fins i tot una bona quantitat de cascades per picar gel a l'hivern!
Us espero quan faci bon temps amb un whisky reserva que ja descansa a l'estanteria de l'habitació.
Així doncs, aprofitant una visita de la Maria, vam prendre carretera i manta cap als territoris del nord, on les muntanyes i el mar es barregen amb llacs i monstres llegendaris.
El primer repte però fou el del cotxe. Ja ho sé que fa un any ja ho havia provat, però aquest cop el cotxe llogat, a més de tenir-ho quasi tot invertit, era un d'aquests enginys totalment electrònic!... sort que el de la casa de lloguer no em va veure com pujava al cantó equivocat i com em vaig passar 5 minuts per descobrir com treure el fre de mà (no era trivial... havies de prémer un botó i el pedal de fre alhora... potser podria haver donat una pista...). Amb les distàncies mal preses, la lateralitat confosa i un cotxe extremadament sofisticat per la meva experiència (jo sóc generació Seat Panda) vam posar rumb al nord.
I aquí faré una recomanació personal... no aneu a veure el llac Ness. De veritat, el monstre és extremadament tímid, i sense monstre.. el llac podria ser el de Banyoles (bé, potser un xic més bonic, però 4 hores de viatge són potser un xic massa).
Pap of Genco, bonic mirador a 2500km de casa
I després d'aquestes descobertes escoceses i 3 dies per redescobrir que ben aprop de casa també hi tenim un meravelles amagades que són fantàstiques... retorna el treball 100%. Que si alguna cosa té de bon el mal temps... és que et sap menys greu passar-te el dia a la biblioteca (que almenys s'hi està calentet).Us espero quan faci bon temps amb un whisky reserva que ja descansa a l'estanteria de l'habitació.
La roca encavalcada. Una meravella amagada a mitja hora de casa.
dissabte, 19 de gener del 2013
Edinburgh, again!
Tornem a reprendre el bloc, i espero que amb més èxit que la última vegada (que no em vaig dignar ni a donar les sol·lucions del concurs!)
Amb un espant d'última hora, i amb alguns moments de déjà vu, vaig prendre el mateix avió de ryanair, a la mateixa hora, i igualment coix (però menys que la última vegada) cap a Edinburgh!
I quan revisites una ciutat que ja t'has fet teva les sensacions són més dolces. Ja no tot és nou, simplement està guardat al subconscient, i amb els passos vas refent també els camins de la memòria; diria que cap aquí hi havia un bar xulo, aquí s'hi ha d'anar a buscar el bitllet de bus, o aquí hi podia trobar una bona ampolla de whisky... i mica en mica vas recuperant aquella sensació de ser part d'una ciutat i no simplement un visitant més...
I tot just ahir, va començar nevar. Estava concentrat a la biblioteca, ja era fosc des de feia estona, i quan vaig aixecar la vista semblava que n'haguéssim teletransportat. Tot estava cobert per més de 5 dits de neus i la tempesta continuava. El camí cap a casa, fou impressionant. Tots els carrers amb neu verge i solitaris... un genial regal d'arribada.
Però aquí també hi fa molt fred i al pis només escalfem la cuina (economia de subsistència estudiantil). Això vol dir que aquest matí a l'habitació estàvem a 12ºC, que mai són una ajuda per sortir de l'empara dels llençols... però els remeis de la vella escola sempre funcionen, així que dormo abraçat a la....
a l'ampolla d'aigua calenta que em va regalar la mare abans de marxar! És simplement genial!
Amb un espant d'última hora, i amb alguns moments de déjà vu, vaig prendre el mateix avió de ryanair, a la mateixa hora, i igualment coix (però menys que la última vegada) cap a Edinburgh!
I quan revisites una ciutat que ja t'has fet teva les sensacions són més dolces. Ja no tot és nou, simplement està guardat al subconscient, i amb els passos vas refent també els camins de la memòria; diria que cap aquí hi havia un bar xulo, aquí s'hi ha d'anar a buscar el bitllet de bus, o aquí hi podia trobar una bona ampolla de whisky... i mica en mica vas recuperant aquella sensació de ser part d'una ciutat i no simplement un visitant més...
I tot just ahir, va començar nevar. Estava concentrat a la biblioteca, ja era fosc des de feia estona, i quan vaig aixecar la vista semblava que n'haguéssim teletransportat. Tot estava cobert per més de 5 dits de neus i la tempesta continuava. El camí cap a casa, fou impressionant. Tots els carrers amb neu verge i solitaris... un genial regal d'arribada.
Però aquí també hi fa molt fred i al pis només escalfem la cuina (economia de subsistència estudiantil). Això vol dir que aquest matí a l'habitació estàvem a 12ºC, que mai són una ajuda per sortir de l'empara dels llençols... però els remeis de la vella escola sempre funcionen, així que dormo abraçat a la....
a l'ampolla d'aigua calenta que em va regalar la mare abans de marxar! És simplement genial!
diumenge, 28 d’octubre del 2012
I retorna un concurs amb premi!!!
Bé, anem a encendre un xic això... que la cosa està un xic apagada!
I com ho farem? Doncs amb un concurs de foc, no?
(Si no ho aconsegueixo així... xaparem es blog i ens dedicarem al parxís!;)
Abans però, deixeu-me que us expliqui la meva nova feina a l'edifici on visc:
I què és això? Doncs consisteix en fer la primera intervenció per prevenir o sufocar qualsevol foc a dins la residència i facilitar l'evacuació! Per a tal propòsit ens han dotat amb una jaqueta fluorescent i una llanterna! I tot just ahir vam fer un simulacre per tal de veure què tal gestionàvem l'evacuació... vam tardar 5min i ho havíem d'haver fet en 3.. però va estar prou bé!
El concurs (3 preguntes amb tres nivells de l'OTijocs ;).
Es tracta de mirar el vídeo i endevinar:
1: quin combustible està utilitzant? (nivell fàcil)
2: què fa la dona que produeix el que passa (nivell valent).
3: com ho han solucionat fàcilment les gasolineres perquè això no passi més sovint! (nivell temerari)
i... el premi?? Doncs aquest cop serà a gust del guanyador (o guanyadors):
A triar entre:
una bona birra belga (d'aquelles de monestir i més del 10% d'alcohol),
un assortit de xocolata,
musclos amb patates fregides* (Mosselen friet) o una
gofre calenta regalimant de xocolata*
Vinga, sempre podeu fer un experiment real per a comprovar les vostres hipòtesis (tingueu un extintor a prop per si de cas!)
*En cas d'escollir aquest premi caldrà venir-lo a recollir aquí! (L'entrega no està disponible;).
I com ho farem? Doncs amb un concurs de foc, no?
(Si no ho aconsegueixo així... xaparem es blog i ens dedicarem al parxís!;)
Abans però, deixeu-me que us expliqui la meva nova feina a l'edifici on visc:
Safety Stewart!
I què és això? Doncs consisteix en fer la primera intervenció per prevenir o sufocar qualsevol foc a dins la residència i facilitar l'evacuació! Per a tal propòsit ens han dotat amb una jaqueta fluorescent i una llanterna! I tot just ahir vam fer un simulacre per tal de veure què tal gestionàvem l'evacuació... vam tardar 5min i ho havíem d'haver fet en 3.. però va estar prou bé!
El concurs (3 preguntes amb tres nivells de l'OTijocs ;).
Es tracta de mirar el vídeo i endevinar:
1: quin combustible està utilitzant? (nivell fàcil)
2: què fa la dona que produeix el que passa (nivell valent).
i... el premi?? Doncs aquest cop serà a gust del guanyador (o guanyadors):
A triar entre:
una bona birra belga (d'aquelles de monestir i més del 10% d'alcohol),
un assortit de xocolata,
musclos amb patates fregides* (Mosselen friet) o una
gofre calenta regalimant de xocolata*
Vinga, sempre podeu fer un experiment real per a comprovar les vostres hipòtesis (tingueu un extintor a prop per si de cas!)
*En cas d'escollir aquest premi caldrà venir-lo a recollir aquí! (L'entrega no està disponible;).
dimecres, 17 d’octubre del 2012
Contradient a l'ARA
No fa pas gaire més d'una setmana que l'ARA publicava -en la seva fotocrònica diària de les pàgines centrals- una foto de l'estació de Gant (ostres, per fi se com s'anomena el lloc on visc en català, malgrat tot seguiré amb la costum d'utilitzar el nom original). El peu de foto s'hi podia llegir que Gent era un paradís per les bicis, que no les robaven i que tothom la trobava quan la deixava en els aparcaments infinits; doncs be;
Tornàvem amb la meva mare de Brussel·les, era tard i ho havia
deixat tot apunt per a que l'entrada fos triomfal; habitació endreçada,
roba neta, sopar (oks uns pèsols amb patates, però sopar al cap de vall)
apunt... arribem a l'estació, i només faltava prendre la bici per fer
cap a casa...
Però sortosament, l'endemà, amb un xic de llum i una mica més de paciència vam ser capaços de trobar-la.... forces metres allunyada d'on hauria jurat que l'havia deixat!!!
ARA i Aquí ho desmenteixo!
....
....
....
no hi hagué forma de trobar la bici entre la multitud (i això que la
meva portava el seient cobert amb una funda blanca cantona per a
facilitar tal recerca). 4 ulls buscant més d'un quart d'hora fins que
molls i resignats vam tirar cap a casa pensant que si no hi era, algú la
devia haver pres. Però sortosament, l'endemà, amb un xic de llum i una mica més de paciència vam ser capaços de trobar-la.... forces metres allunyada d'on hauria jurat que l'havia deixat!!!
dijous, 27 de setembre del 2012
Gent i els seus (i meus) plaers
Aprofito que ha sortit el sol i em deixo perdre per Gent. De cop és com si em traslladés en un conte de fades però amb elements modernitzats. Les bicicletes conviuen d'una forma sorprenentment harmònica amb els tramvies, la gent i les llambordes. Les llanxes a motor naveguen pels laberíntics canals que et barren el pas a cada cantonada.
Tres majestuoses construccions m'apareixen davant del nas.
Dues catedrals i una torre de rellotge separades escassos 100m. L'estàndard de Gent, un drac que supera el de l'escut del cavallers de lego, esguarda la ciutat des dels 3 punts més alts.
Em quedo atònit per tot plegat i em deixo portar pel flux de la gent carrers enllà. Arribo a una plaça, alço al cap, i un imponent castell amb porta ferrada i torres de defensa emmerletades em fa recular uns passos endarrere, titubejant, fins a deixar-me assegut en un banc.
De tornada cap a casa esguardo la gent de Gent (/guent/). No sé si és perquè ha sortit el sol, però un munt de famílies joves, amb nadons a coll i nens amb bici, assalten els carrers. Es reuneixen en una plaça i es posen a cantar per demanar un món més sostenible (si, aquella cançó que cantàvem l'altre dia amb el rector!), els bombers han portat el camió-escala i retransmeten en directe el que graven des de l'aire....
La bellesa de la ciutat i la felicitat de la seva gent m'ha deixat un xic corprès i decideixo prendre quelcom per a recuperar-me. Només tinc quatre opcions plenament genuïnes (si les combino les redueixo a dues) de difícil elecció:
1. Unes patates cruixents (en diuen french fries però es veu que fou un malentès d'un militar americà que no sabia a quin país estava, (no m'estranyaria pas que fos ben cert)) amb una bona cervesa de producció monacal (ergo >10% d'alcohol).
2. Una gofre casolana adornada amb densa xocolata negra calenta
Fa calor i em decanto per la primera opció, deixo la segona pel vespre, amb el gorro posat encara vindrà més de gust.
Tres majestuoses construccions m'apareixen davant del nas.
Dues catedrals i una torre de rellotge separades escassos 100m. L'estàndard de Gent, un drac que supera el de l'escut del cavallers de lego, esguarda la ciutat des dels 3 punts més alts.
Em quedo atònit per tot plegat i em deixo portar pel flux de la gent carrers enllà. Arribo a una plaça, alço al cap, i un imponent castell amb porta ferrada i torres de defensa emmerletades em fa recular uns passos endarrere, titubejant, fins a deixar-me assegut en un banc.
De tornada cap a casa esguardo la gent de Gent (/guent/). No sé si és perquè ha sortit el sol, però un munt de famílies joves, amb nadons a coll i nens amb bici, assalten els carrers. Es reuneixen en una plaça i es posen a cantar per demanar un món més sostenible (si, aquella cançó que cantàvem l'altre dia amb el rector!), els bombers han portat el camió-escala i retransmeten en directe el que graven des de l'aire....
La bellesa de la ciutat i la felicitat de la seva gent m'ha deixat un xic corprès i decideixo prendre quelcom per a recuperar-me. Només tinc quatre opcions plenament genuïnes (si les combino les redueixo a dues) de difícil elecció:
1. Unes patates cruixents (en diuen french fries però es veu que fou un malentès d'un militar americà que no sabia a quin país estava, (no m'estranyaria pas que fos ben cert)) amb una bona cervesa de producció monacal (ergo >10% d'alcohol).
2. Una gofre casolana adornada amb densa xocolata negra calenta
Fa calor i em decanto per la primera opció, deixo la segona pel vespre, amb el gorro posat encara vindrà més de gust.
divendres, 21 de setembre del 2012
Reprenem el fil: Emergency Landing
L'ensurt ja me l'havia endut quan, per culpa del joc de lletres am/pm em vaig haver de passar la nit fent la maleta a corre cuita i sense dormir ja que de cop perdia les 12 h que havia designat per a tal fi. Així que, empalmant, a les 4 del matí sortíem de casa (la meva mare es mereix un reconeixement públic per tal acció imprevista) per a continuar l'aventura per les Europes.
Malgrat quasi perdre l'avió, tot anava sobre rodes, i el meu pla era aprofitar el vol per dormir. Així que abans que les hostesses fessin la seva cantarella jo ja somniava (no em vaig enterar ni de les sortides d'emergència ni de com inflar el salvavides). Tot d'una però, aquella veu del “This is your Captain speaking...” em despertà sobtadament. De seguida vaig pensar... aaah sii.. que ara és quan diu benvinguts, i que el vol serà agradable i a les 8 estarem a Brussel·les... Quina no fou la meva sorpresa quan començà: “Durant l'enlairament heu pogut sentir un fort cop a la part inferior de l'avió, això no és normal i desconeixem de què es tracta, per aquest motiu he sol·licitat un aterratge d'emergència i estem tornant a Barcelona”!!!
Un cop aterrats i amb els bombers i la poli al costat de l'avió, el capità va sortir a preguntar qui havia vist foc al motor perquè li expliquessin d'on i com... sort que quan vaig senti això ja tocava de peus a terra!
Després de l'experiència i canviar d'avió vam arribar sans i estalvis a la capital d'Europa.
I ja em teniu a Gent. Realment, ara mateix sóc un nen amb sabates noves, i estic al·lucinant amb la societat del ben estar instaurada a Bèlgica!!!
L'habitació d'estudiants on estic és simplement nova per estrenar, per 15€ he llogat una bici (també nova per estrenar i amb llums i candaus) per tot el semestre directament a la Uni (gestionen 7000 bicis!!!! us imagineu 10 bicis juntes?? doncs multiplique-ho per 700!!! jo no sabria dir ni el que ocupen)).
La Uni pinta super bé i avui hem anat a cantar aquesta cançó pel canvi climàtic amb el rector mateix en persona fent un solo! Impressionant!
Bé, i per no pedre la costum (i com que encara no tinc càmera) penjo el que probablement serà el meu últim carnet d'estudiant....
Gràcies per aquests mesos d'estiu, les birres, les visites inesperades (tant teves com meves), les excursions, els sopars, els “palabra de honor” ;)....
Ja es troba a faltar un xic, però si en voleu més, no dubteu a fer-me una visita, (que ja tinc on podeu dormir, doncs avui a l'Ikea m'he equivocat i he comprat una funda de matalàs pensant que era un edredó!)
Sereu benvinguts:
Home Göttingen
Stalhof 49, room 129
9000 Ghent
Una abraçada
Malgrat quasi perdre l'avió, tot anava sobre rodes, i el meu pla era aprofitar el vol per dormir. Així que abans que les hostesses fessin la seva cantarella jo ja somniava (no em vaig enterar ni de les sortides d'emergència ni de com inflar el salvavides). Tot d'una però, aquella veu del “This is your Captain speaking...” em despertà sobtadament. De seguida vaig pensar... aaah sii.. que ara és quan diu benvinguts, i que el vol serà agradable i a les 8 estarem a Brussel·les... Quina no fou la meva sorpresa quan començà: “Durant l'enlairament heu pogut sentir un fort cop a la part inferior de l'avió, això no és normal i desconeixem de què es tracta, per aquest motiu he sol·licitat un aterratge d'emergència i estem tornant a Barcelona”!!!
Un cop aterrats i amb els bombers i la poli al costat de l'avió, el capità va sortir a preguntar qui havia vist foc al motor perquè li expliquessin d'on i com... sort que quan vaig senti això ja tocava de peus a terra!
Després de l'experiència i canviar d'avió vam arribar sans i estalvis a la capital d'Europa.
I ja em teniu a Gent. Realment, ara mateix sóc un nen amb sabates noves, i estic al·lucinant amb la societat del ben estar instaurada a Bèlgica!!!
L'habitació d'estudiants on estic és simplement nova per estrenar, per 15€ he llogat una bici (també nova per estrenar i amb llums i candaus) per tot el semestre directament a la Uni (gestionen 7000 bicis!!!! us imagineu 10 bicis juntes?? doncs multiplique-ho per 700!!! jo no sabria dir ni el que ocupen)).
La Uni pinta super bé i avui hem anat a cantar aquesta cançó pel canvi climàtic amb el rector mateix en persona fent un solo! Impressionant!
Bé, i per no pedre la costum (i com que encara no tinc càmera) penjo el que probablement serà el meu últim carnet d'estudiant....
Gràcies per aquests mesos d'estiu, les birres, les visites inesperades (tant teves com meves), les excursions, els sopars, els “palabra de honor” ;)....
Ja es troba a faltar un xic, però si en voleu més, no dubteu a fer-me una visita, (que ja tinc on podeu dormir, doncs avui a l'Ikea m'he equivocat i he comprat una funda de matalàs pensant que era un edredó!)
Sereu benvinguts:
Home Göttingen
Stalhof 49, room 129
9000 Ghent
Una abraçada
Subscriure's a:
Missatges (Atom)