Ull indòmit: Aterrat a Santiago, i primer contacte Andí!

L'arribada no fou del tot triomfal. Carregat com un expedicionari amb 60kg de roba, esquís i material de muntanya (shhh que he vingut a treballar jo aquí) i després de 28h de viatge en les que vaig preferir veure una estrena Sud Coreana dolentíssima (The Himalayas) que dormir per prevenir el JetLag, arribava a l'aeroport de Santiago de Chile més somnàmbul que despert. Al control de passaport hi vaig trobar col·legues del meu col·lectiu PDI (Policia De Investigación, que no Personal Docent Investigador) protegits per la màgia del Coure (benvinguts a Xile!) que, sense ser simpàtics, no van fer preguntes complicades i van estampar-me el segell.

El taxista que em tocà, em donà la benvinguda, a les 3 del matí, sintonitzant un programa de radio tipus la nit dels ignorants on només trucava gent per explicar històries de por de Santiago "que me prendieron el carro, que mi hijo lo ataron y...". Suposo que era una estratègia per que em tragués anar en bici del cap. Ja us avanço, però, que no sóc pas l'únic que hi va (ja hi dedicarem un post!)

Però sort del Carlos, germà de l'Iñigo, que m'acollí a casa seva, i que es va deixar despertar pel conserge a la matinada i em donà una súper benvinguda. De fet, la benvinguda ha estat tan gran que han marxat a Atacam, a pujar al Licancabur i m'han deixat amb tot un pis amb vistes al Plomo (5.434m), bici i una colla d'amics. No és pot tenir una entrada més fàcil!

(el Plomo des del Balcó!)

I aprofitant aquestes coneixences (sembla que Xile ha estat refugi per arquitectes sense feina catalans) aprofito el primer cap de setmana (3 dies després d'arribar) per anar a treure el cap a la cordillera i catar aquesta neu andina. Anem al peu del volcán San José (5.856m!). La baixada és curta, però la neu és una pols seca al·lucinant. La cosa promet i molt!