Sans i estalvis! (1a part)

Efectivament, a les 5 començà l'aventura. Era fosc a Edinburgh, i l'Opel Zafira de 7 seients amb un coix de passatger i pilotat pel bomber americà (que condueix camions de bombers allà però crec que si havia tocat un canvi manual havia estat en algun museu...) començava a desfilar pels carrers d'Edinburgh. Sincerament no us sabria dir si és més fàcil conduir quan hi ha cotxes o quan no n'hi ha. Primer fa por veure els cotxes passar-te rebent per l'esquerra... però més por fa arribar a una rotonda o trencar a un carrer i no trobar-ne cap... Sents el pànic aquell del full en blanc en un examen.....

La primera missió havia de ser senzilla.
Seguir el GPS que ens guiava per Edinburgh per cercar els membres de l'equip. M'estalviaré els detalls (no cal auto ingnominiar-nos) i simplificaré dient que si a les 5 sortíem de casa, a les 6.30h encara estàvem a Edinburgh i algun que altre retrovisor havia rebut...
S'ha d'afegir, és clar, l'error associat a tota màquina (el GPS en aquest cas) i que quan intentes fer-ho tot al revés del que estas acostumat, que et donin instruccions en yardes i en anglès (after 50 yards, sharply turn left) et deixa un xic fóra de joc.

Però les penes no s'acabaren quan sortírem d'Edinburgh. Convivíem 7 ganàpies* (ja veu veure que jo era el més esquifit) en un espai reduït. I els forats que hi quedaren els omplírem amb motxilles.
Per arrodonir les 6 hores de viatge fins a les Highlands una magnífica boira t'ajudava a gaudir del paisatge. Anar a la 3a fila amb un pam quadrat de finestra (que no s'obra) era tan divertit com com passejar-se amb submarí per la fossa de les Mariannes.

Després d'una parada esplèndida per delectar-nos amb les vistes del Ben Nevis (la muntanya més alta del Regne Unit, 1344m, poc més que la Mola), veure foto, arribarem finalment a la Illa Skye... més o menys allà on nostre senyor perdé l'espardenya...




El motiu però s'ho valia; visita a una destil·laria de whisky (la única de tot escòcia oberta en dissabte).

La recompensa del final de la ruta, força interessant però amb un senyor que parlava l'anglès estàndard com jo el xino mandarí (mare meva l'escocès rural... no s'enganxa ni una paraula), doncs la recompensa, dèiem, era, com no, un whyski de 10 anys. I arribat a aquest moment cal fer un doble apunt.
1. El whisky whisky NO se li posa gel (quasi ens fan fóra a patades quan ho vam demanar) ja que mata el gust!!!
2. Bé, un servidor no se li va acudir res més que prendre el whisky que portava 10 anys reposant en botes antigues i sota les inclemències del temps escocès... per tombar-lo sobre la taula!!! ho sé.. no tinc perdó...

Acabada la visita a la destil·laria calia fer cap cap a Inverness, lloc on teníem reservat l'alberg. Inverness estava a 200km de distància i un cop comprovat que la boira seguia reduint-nos la visibilitat a escassos metres i que en menys d'una hora es pondria el sol.... decidírem, amb clarividència científica, prendre una ruta llarga, i d'un sol carril, però que ens havíem dit que era mooooolt maca per arribar al nostre destí... la part complicada d'aquest trajecte fou aconseguir que un del 6 passatgers es mantingués despert per acompanyar el pilot... crec que fracassarem estrepitosament...


Però malgrat estàvem cansats, celebràrem el bon primer dia de viatge amb un Whisky de 10 anys!!! Aquest cop sense tirar-lo per la taula!



ui ui.. s'ha fet tard i demà fem visita als bombers de l'aeroport...

Voleu saber perquè el monstre del llac Ness va ara amb crosses?¿? Aaaa doncs pròximament...

* Degut a la queixa de la noia del grup (renoi quin mal que fa el google traductor...) rectificarem dient 6 ganàpies i una noia ;)