No vaig dir res però perquè estava un xic enfonsat.
Feia dies que esperava la cita a l'hospital. Alguna veu a última hora m'havia advertit que em tranquil·litzés, que no sabia del cert si me'l traurien... i que en cas que ho fessin, seria un pas important però encara no estaria tot...
Doncs bé, la decepció (com acostuma a passar a les pel·lícules) va arribar després de l'eufòria de veure'm la cama força lletja i esquifida, però lliure de guix. Quan el metge em va demanar que em posés dret sobre les dues cames un munt d'agulles de les fines van clavar-se a tot arreu on podien (al taló, als dits, a l'empenya, al bessó... ) vaig intentar fer una passa i... no podia!!!.
Vaig sortir de l'hospital caminant molt més lent que quan hi havia entrat. Era pitjor que un nen aprenent a caminar...
El dolor continuava a tota la planta i al bessó. Com que el metge m'havia dir que era normal, li vaig respondre que si em deixava posar el pes al peu jo ja aguantaria el dolor... Així que mossegant-me la llengua anava posant el peu a terra... però a la que em vaig recolzar una mica massa..Patxaammm escales avall!!
JODER! Merda bessó que no em suportava*!
Així doncs... necessitava les dues crosses igual per caminar, i l'únic avantatge és que m'havia alliberat del pes mort que significava el peu enguixat... però me'n vaig anar a dormir ben decebut..
I avui m'he llevat (ja us ho havia dit jo..) i per primer com en 10 dies plou i està tot emboirat! Però llavors m'ha començat a sonar entre celles la melodia dels Monty Python (...always look on the bright side of life..) i he decidit que si el bessó no estava fibrat doncs calia fer-lo treballar una mica!
I me n'he anat a l'IKEA (sisi, fantàstic lloc per anar quan fa mal temps) a comprar una magnífica làmpada d'estudi, un davantal i una cafetera!
I ara estic moooolt més animat... el peu es desperta, mica en mica puc recolzar més pes i aguanta, i les punxades cada vegada es noten menys!!! Així doncs, ben animat (però amb seny per no fer el cabra) vaig a celebrar-ho a l'escocesa (i.e: un bon whisky)!
*(una abraçada Roger!).
(imatge comparativa de la cama esquifida i el peu atrofiat)
Ei!!!!!! això son unes bones cames... encara que ara una et faci figa aviat es posaran a to i seràs el xicot esportiu que coneixem... No si val desanimar-se.
ResponEliminaDona temps i moute com si portessis el guix.....sense treva...... i ja veuràs ja....
Eis!!
ResponEliminaEsperava aquest gran dia per fer el primer comentari al blog d'Edinburgh! Aquest primer dia sense guix! M'alegra!!
Dóna-li un xic de temps a aquest bessó i ja veuràs com respon igual de fort que abans!
Aprofita cada instant i descobreix tots els racons! L'instant és efímer i de racons n'hi ha tants i tants...
Una abraçada amb tota l'energia dels Andes!
Uau! Cama sense guix i bloc renovat!
ResponEliminaMolts ànims amb el bessonet!
Jo intentaré mantenir més al dia el meu bloc oblidat... que el Santi i tu em feu envejaaaaaa!!!! jeje
Hola Oriol, tu sense guix i el Joan sense vescíscula, a tu et caldrà fer muculatura als bessons i al Joan abdominals...... bé sense correr com anem dient però també sense pauses i tot tornarà al seu lloc.
ResponEliminaSaps que em costa distingir quin és el peu i la cama afectada.... és la que se li noten més les venes, la que té un pas entre els dos dits del peu?.... Sigui la que sigui van per bon camí i això és el més important.
Fins a la propera.
Una abraçada.