Alto Maipo, o l'andinisme a Xile

La invitació era tan senzilla com sorprenent. Un professor emèrit d'enginyeria (ja us n'he dit l'edat) de la Pontifícia Universitat Católica de Chile (si, aquí treballo) em convida 3 dies a acompanyar-lo a fer split-board! (això de pujar amb dos esquis, enganxar-los a dalt, i transformar-los en una taula d'snow!)

Primer, cal que us digui que això de l'esquí de muntanya aquí a Xile és tan conegut, com la massa crítica de Chandrasekhar. Així que trobar algú que faci split-board (i comenci a fer-ne a 63 anys) és tot una proesa.

L'altre cosa que cal que us expliqui, és qui fa esquí i va a la muntanya aquí. Us ho explicaré presentant-vos els companys de refugi. Un metge ginecòleg, cap de qualitat de la clínica Alemanya, un empresari enginyer (aquí els enginyers són una classe superior al la resta de mortals), el cognom del qual dóna el nom a l'empresa més coneguda d'enginyeria de Xile, i un candenc que viu a Temuco cultivant llavors híbrides i transgèniques (nota: a Xile està prohibida l'agricultura transgènica alimentària, però no la de produir llavors. Es veu que va ser-ne el primer productor mundial!). (També us els podria haver presentat amb la marca i el model dels cotxes, què cotxes, cotxassos, amb els que venien, però això, potser, hauria estat ser massa materialista i reduccionista).

En tot cas, si. Aquí anar a la muntanya és un luxe de classe alta, diguem-ne que els hippies que hem començat a fer muntanya amb esquís de les escombraries (de suissa, si, però escombraries) no corresponem del tot.
Tot això, amanit en  l'únic refugi pròpiament parlant de la zona, del Club Alemany Andí, promet a festa!

I certament ha estat un festival de coneixença i d'interessants xerrades (i punts de vista) sobre societat i muntanya, a l'esguard d'aquells primer alemanys que exploraven la zona incògnita de l'alt cajón de Maipo aprincipis del sXX, amb material, de l'època si, però força més pepino que el que he vist als inicis del pirineisme!

El més dur, ha estat tornar a la capital. Els diumenges de retorn de la muntanya sempre són durs, però avui, ho ha sigut de forma extra. Hi havia emergència ambiental a la capital. Superàvem per 10 vegades el límit de partícules MP2.5 (259µg/m³,el límit és 25µg/m³). La visió del sol recordava als pitjors dies de l'incendi de Sant Llorenç,  més semblant a una de les llunes de Tatooin que una altra cosa. Sincerament costava respirar la gent estossegava tota l'estona! Esperem que plogui aviat, i netegi l'ambient, si no, ja hem descobert un bon refugi (valgui la redundància! ;) per escapar-nos-hi.