Harto, Lucas y Weón: les primeres impressions són les bones!

Quan comences a viure en un altre país, les primeres impressions són aquelles que cal fer més atenció, guardar-les a la retina, i si tens un blog, compartir-les obertament. Perquè són aquelles petites coses, lleus detalls, que saps que hauràs interioritzat quan portis un temps, però que si t'han sobtat al principi bé deu haver-hi una raó. (I que no em malinterpreti el lector, que no pretenc un visió simplista, ni defugir de la reflexió pausada, però ja ho farem quan ens haguem capbuçat a més profunditat.)

Les tres primeres paraules que s'aprenen en arribar són harto, Lucas i weón (huevon). La primer vol dir molt i és fa servir molt i molt. La segona és com s'anomenen 1000 pesos (1.3€) i passa a ser la unitat normal (Santiago és car com Barcelona, o més). La tercera, és una mena de comodí que existeix en totes les varietats conjugables.. (huevear, huevà, hueveando). S'aplica per tiu, cosa, acció o comodí per qualsevol altre significat que puguis extreure'n del context i, cito literal (parlant de Pinochet amb un Xilè) "eso fue una huevá de eso weón".

Hi ha encara un 4t mot que, sense ser important -per manca de significat total-, és com el seu emblema lingüístic. PO. Es posa a dojo al final de qualsevol paraula. Ya, po. No, po. Llegamos, po. Quedamos, po. Jo encara no li he trobat una traducció lògica, i encara no m'he atrevit a posar-la a cap frase meva!

Més Smog. Aquí sota hi ha una ciutat de + de 6 milions d'habitants!

Avui amb  nivell d'alerta activat! 

Més enllà de la llengua, Xile (Santiago) sobta pel capitalisme- colonialisme desfermat que s'hi respira. Havia sentit que Xile havia estat la prova pilot (per dir-ho d'alguna manera) de les teories més liberals dels econòmics de Chicago (Chicago Boys), però a la pràctica això com es percep?

Cada vegada (absolutament cada vegada) que pagues amb targeta et pregunten "Débito o Crédito?" (una caixera ho pot arribar a dir unes 500 vegades al dia!). Darrera l'aparentment inofensiva pregunta s'hi amaga un país que, segons m'han explicat alguns joves xilens, viu del crèdit, i en el crèdit. La gent compra menjar a quotes (de fet cada vegades que dius crédito et demana amb quantes quotes ho vols pagar!) i si no fos així no s'entendria com és que es veuen més Iphones6 que al metro de barcelona quan el 70% de la gent cobra menys de 500€ al mes!

Més enllà de l'anècdota, Xile no té sanitat pública. Si t'estàs morint i no pots pagar res, t'atendran i llavors el govern decidirà quina part et fa pagar. A la pràctica tothom té seguro... fins que et fas vell i els seguros et fan fora (digueu-me ingenu, però he al·lucinat quan m'ho han explicat).

Tampoc hi ha pensions. De fet, sí que hi són, però son 100% gestionades per fons privats (AFP, Administración de Fondos de Pensiones, ideat per Pinochet) als que estàs obligat a "invertir". La gràcia és que els diners se'n van a Colòmbia, Brasil o EEUU (principalment) per fer-los "crèixer".

Per últim, el que em deixa fora de joc és estar a 15.000km de casa i que la torre del centre de Santiago es digui torre Telefónica, que l'aigua que bec me la porti AGBAR (propietària de Aguas Andinas, Aguas Cordillera i Aguas Manquehue), i que el vigilant del pàrquing de la Uni porti una xapa de SABA al pit. Es que hem tornat aquí per emportar-nos-en la plata de nou?


Torre Telefónica.                                          Així tan grans no els tenim, veus!